23 de juny 2013

Procés Constituent o Revolució Integral?

INTRODUCCIÓ:
ELS REPTES DEL 15M DOS ANYS DESPRÉS

Article en PDF
El 15 de maig del 2011, com si es tractés d'un ruixat de primavera, centenars de milers de persones ens vam precipitar als carrers i vam inundar les places d'arreu de l'Estat espanyol. El descrèdit d’allò que es fa passar per “política”, el rebuig a la depauperació econòmica i la indignació envers la injustícia social van esclatar clamorosament mentre la genuïna activitat política reconqueria espais públics habitualment consagrats a la circulació de mercaderies. Salvant les distàncies, per primer cop d'ençà del maig del 68, una protesta massiva desbordà espontàniament els confins de la reivindicació i esdevingué un procés de reflexió col·lectiva, una trobada popular repleta de vívida comunicació, un assaig d'autoorganització democràtica massiva. Enguany es compleixen dos anys d’aquella memorable primavera. Remembrant l’efemèride, s'escau preguntar-nos: què n’hem après d’aquella experiència?; quins reptes va plantejar i com els estem encarant?; quins progressos i regressions s’han desenvolupat des d’aleshores?

Un dels aspectes més transcendents del 15M és que, implícitament, va posar de relleu alguns reptes històrics de cardinal importància i de candent urgència. Així, si el 15M va ser una temptativa precària, momentània i improvisada per recuperar la política (en el sentit genuí del terme, a saber, la deliberació i decisió de la ciutadania sobre els assumptes de l’esfera pública), el repte que tenim per davant consisteix en assolir una recuperació plena, permanent i institucionalitzada de la mateixa; si el 15M va ser una celebració efímera de l'esperit de comunitat, el repte del segle XXI consisteix en convertir la societat en una extensa comunitat de comunitats; si el 15M va girar entorn a les assemblees populars, el repte fonamental no és altre que aconseguir que aquestes siguin sobiranes. Aquella multitudinària mobilització va esclatar perquè estem patint intensivament i extensiva les conseqüències d'una profunda crisi multidimensional (econòmica, ecològica, social, ideològica i política) originada per les dinàmiques de concentració de poder i de creixement econòmic continuat inherents a les principals institucions del sistema actual: l'economia de mercat capitalista i l'Estat “democràtic representatiu”; el gran repte consisteix, així doncs, en eradicar aquestes dinàmiques i substituir tals institucions, endegant un moviment alliberador massiu que doni llum a un nou sistema d'organització social basat en l'autonomia, la comunitat i la reintegració amb la natura (1).


Si bé l’efervescència multitudinària d’aquella primavera s’ha dissipat, moltes iniciatives de transformació social positiva han nascut o han agafat embranzida des d’aleshores i, d’aquesta manera, podem constatar i celebrar que en els darrers dos anys s’han dut a terme certs progressos qualitatius en el sentit d’assolir els reptes històrics abans esmentats. Entre aquests progressos hi podem comptar el desenvolupament de diversos projectes relacionats de forma implícita o explícita amb el concepte de “Revolució Integral”, sobre el qual tindrem ocasió de reflexionar en la segona part d’aquest article. Tanmateix, malauradament, també s’estan desenvolupant algunes iniciatives que podem considerar regressives ja que no han encaixat les aportacions més innovadores i positives que va brindar el 15M. Així, per exemple, malgrat que aquella mobilització va posar de relleu que la “política” parlamentària suscita una àmplia desafecció i una justificada aversió, malgrat que milers de persones vam proclamar als quatre vents que “Ningú no ens representa”, recentment ha aparegut a Catalunya una proposta encaminada a canalitzar els anhels de canvi social cap a la fressada senda de la “democràcia representativa”. Ens estem referint, naturalment, al “Procés Constituent”.
PRIMERA PART:
PROCÉS CONSTITUENT
El Procés Constituent ha estat presentat per Arcadi Oliveres i Teresa Forcades com una proposta per “articular una candidatura al més àmplia possible per a les properes eleccions al Parlament de Catalunya amb l’objectiu de defensar la convocatòria d’una Assemblea Constituent per definir quin nou model d’estat i d’ordenació sòcioeconòmica volem”. Queda clar, per tant, que els seus promotors pretenen focalitzar l’atenció de la ciutadania envers els mecanismes i els agents de la “política” parlamentària amb l’objectiu últim de constituir un Estat català d’esquerres. El manifest inicial glossa deu reformes que pretesament es duran a terme gràcies a la conquesta electoral dels poders de la Generalitat de Catalunya i, més endavant, gràcies a la constitució del nou Estat Català.

Reflotar la socialdemocràcia?
La principal creença implícita en la iniciativa del Procés Constituent és que els mecanismes de la “democràcia representativa” són un mitjà plausible per efectuar canvis socials positius i que senzillament aquells mecanismes s’han de complementar amb la mobilització i l’autoorganització de la ciutadania. Així doncs, malgrat la gran quantitat de falses promeses i de papers mullats que l’estratègia socialdemòcrata arrossega a les seves esquenes, els promotors del Procés Constituent intenten reflotar-la suggerint que aquest cop sí, que aquests partits sí que aplicaran les reformes que preconitzen.
Definim la socialdemocràcia com aquella tendència política que advoca per conquerir electoralment les institucions de l’Estat i des d’allà propulsar una sèrie de reformes que ens conduirien cap a una societat més lliure, justa i igualitària. Aquesta estratègia va fracassar al llarg de la passada centúria: si primer els partits socialdemòcrates perseguien reformes parcials del sistema com a passos graduals cap al socialisme, es van conformar després amb promoure el “benestar” i la plena ocupació dins del capitalisme i finalment, en les darreres dècades del segle XX, van acceptar la reducció gradual del primer i el fracàs total de la segona, convertint-se en part constitutiva de l'anomenat “consens neoliberal”. Però, què va provocar aquesta degradació històrica de la socialdemocràcia?
Aquells que, en la línia del Procés Constituent, pretenen reflotar la socialdemocràcia, de forma implícita o explícita consideren que la degradació històrica d’aquesta tendència es deu exclusivament al fet que les persones que representaven posicions d'esquerres en els òrgans de govern van abdicar els seus principis i van claudicar davant dels interessos i pressions de les elits dominants. Tanmateix, una anàlisi més profunda i global posa de manifest que aquesta claudicació va ser una conseqüència i no una causa de la degradació de la socialdemocràcia. La veritable causa rau en la pròpia idiosincràsia de l'estratègia socialdemòcrata, concretament en la seva connivència amb les estructures estatals i mercantils, les quals, implacablement, compel·leixen als professionals de la “política” per a que s’emmotllin a les dinàmiques oligàrquiques i als imperatius estructurals del sistema. Vegem-ho en més detall.
Per bé que la socialdemocràcia va aconseguir implementar la seva agenda en molts països durant l’“època daurada” del capitalisme (1945-1973), tals programes han esdevingut disfuncionals a mesura que ens hem endinsat en allò que podem anomenar l’“època crepuscular” de l’esmentat sistema (1973-2008). En aquest període, la internacionalització de l’economia s’ha multiplicat veloçment i el creixement econòmic s'ha convertit en una fita cada cop més difícil d'assolir a través de l'economia productiva, motiu pel qual grans sumes de capital s'han transvasat cap a l'economia financera i especulativa. Dit d’altra manera, els imperatius estructurals de l’economia de mercat capitalista (creixement, internacionalització, mercantilització i acumulació) han redoblat la seva pressió sobre el conjunt de la societat en les darreres dècades. És per això que les mesures socialdemòcrates han esdevingut cada cop més utòpiques en el sentit negatiu de la paraula: s’han convertit en incompatibles amb les necessitats del sistema que pretenen corregir i arreglar un sistema que es troba constret per creixents dificultats i esperonat per una desapiadada competència internacional. En aquest escenari, els professionals de la “política” de signe socialdemòcrata, en la mesura que han volgut mantenir la seva feina dins el partit i/o dins l'aparell estatal, han anat abandonant progressivament les idees socialdemòcrates per adaptar el seu programa polític a les exigències del sistema en el qual havien decidit participar (2).
La crisi sistèmica del darrer lustre, lluny de modificar aquesta situació, l’està refermant. Des del 2008 el capitalisme global ha entrat en el que podem anomenar la seva “època terminal”, un període històric marcat pel declivi econòmic provocat per l’esgotament dels recursos naturals. Per primer cop a la història la realitat ha corroborat allò que moltes persones havien pronosticat i advertit des de fa algunes dècades: a saber, que el creixement econòmic continuat a nivell global és impossible en un planeta amb recursos finits (3). S’han assolit definitivament els límits del creixement econòmic i això està provocant l’agonia del capitalisme ja que aquest és un sistema econòmic addicte al creixement. Aquesta agonia perdurarà almenys durant tot el segle XXI i farà que les mesures socialdemòcrates siguin, si això és possible, encara més utòpiques que en les dècades precedents.
L'Estat és part del problema, no de la solució
Les mesures que preconitza el Procés Constituent no només són un brindis al sol com hem vist en l’apartat anterior, sinó que, com argumentarem en aquest apartat, també resulten engalipadores ja que velen les veritables causes dels grans problemes contemporanis i fomenten la confusió sobre les seves potencials solucions. Resulta rellevant, en aquest sentit, el fet que es propugni la creació d’un nou Estat, donant a entendre que aquesta és una institució neutral que pot ser dissenyada, gestionada i dirigida per forces polítiques bones o dolentes i que, per tant, resulta desitjable esmerçar-se en instaurar un bon model d’Estat que sigui menat per persones honestes i responsables. En aquest context, pot resultar fructuós posar en clar la idiosincràsia de l’ens estatal i la seva història. 
Com és sabut, l'Estat modern es va gestar durant el segles XV-XVII i es va imposar com a institució política fonamental arreu del món en les revolucions liberals dels segles XVIII i XIX. Des d'aleshores ha adoptat, segons les circumstàncies, formes parlamentàries o dictatorials, governs d’esquerres o de dretes, però la seva essència ha estat sempre la mateixa: una estructura marcadament jeràrquica i burocràtica, separada de la ciutadania i per damunt d'aquesta; un aparell de dominació i de coerció professional que es va instaurar soscavant i desmantellant les institucions realment democràtiques de la societat popular tradicional, com ara el Consell Obert i el Comunal a la Península Ibèrica (4).
L’Estat és un agent causal de primera importància en la crisi generalitzada d'avui en dia; la seva essència és destructiva, violenta i capciosa, tal com va posar de manifest el mateix Maquiavel. No hi ha un sol Estat al món que no estigui tacat de sang, farcit d’injustícia, erigit en base a l’engany i a l’explotació dels éssers humans i de la natura (5). Tanmateix, bona part dels defensors de l’Estat modern es dediquen a emmascarar i encobrir la seva perversa naturalesa; quantioses partides dels “fons públics” són atorgades a iniciatives “positives” que operen en explícita connivència amb l’Estat o que directament l’enalteixen com a possible solució dels problemes que ha contribuït a generar. Aquest és el cas de moltes ONGs així com d’entitats ecologistes i feministes que en les seves reivindicacions apel·len a la intervenció “protectora i benefactora” de l’Estat, sense tenir en compte que “l’apel·lació al poder de l’Estat invariablement legitima i enforteix a l’Estat, amb el resultat que, en efecte, disminueix el poder del poble. El poder no permet cap buit en la vida pública. Tot el poder que l’Estat guanya sempre ho fa a expenses del poder popular. Al seu torn, tot el poder que el poble adquireix, sempre ho fa a expenses de l’Estat. Legitimar el poder de l’Estat és, per tant, deslegitimar el poder popular” (6).
El Procés Constituent també contribueix a legitimar el poder de l’Estat ja que advoca inequívocament per a la creació d’un nou ens estatal. Es pretén que el poble de Catalunya, que compta amb una rellevant i encomiable tradició antiestatista, se senti partícip del procés de constitució d’un nou Estat i, d’aquesta maneta, se senti psicològicament més proper a aquesta nefasta institució, disminuint així la seva proclivitat a impugnar-la. Les “assemblees” que es pretenen realitzar per “definir la nova constitució” serveixen objectivament per imbuir la mentalitat estatista i reformista a la ciutadania de Catalunya. És per això que aquesta proposta i altres de similars reben el favor dels mitjans de difusió pro-sistèmics i el beneplàcit tàcit de les elits dominants: obnubilen la consciència de la ciutadania sobre les arrels estatals dels problemes socials fonamentals i canalitzen alguns dels anhels de canvi i algunes de les energies de lluita cap a uns plantejaments simplistes, superficials i fàcilment manipulables des de la cúspide de la piràmide social.
La “República catalana” propugnada pel Procés Constituent, en essència, seria només una nova expressió de la mateixa font de problemes: la dominació política en forma d’Estat “democràtic representatiu”. Si volem sortir realment de l’espiral de misèria en què es troba el món contemporani és menester que comencem a impugnar efectivament aquella dominació a través d’una política realment democràtica realitzada en el marc d’Assemblees Populars, en franca oposició a l’espectacle oligàrquic del Parlament, i sense pretendre participar en les seves estructures. Com veurem a continuació, sortosament, avui en dia comptem amb algunes propostes generals i algunes iniciatives concretes que apunten en aquest sentit.
SEGONA PART:
REVOLUCIÓ INTEGRAL
La “revolució” s’està posant de moda avui en dia de forma paral·lela a l’auge de la “crisi”: cada cop més persones pensen o intueixen que la primera és la única solució plausible de la segona. Ja en algunes manifestacions del 15M es va corejar una consigna plena de sentit: “el problema és el sistema, la solució és la revolució”. Tanmateix, algunes tendències polítiques i marques comercials estan emprant la noció i el vocable “revolució” d’una forma tergiversada, trivial i abusiva (7). Es fa necessari, per tant, aclarir en primer lloc el significat que li conferim a aquest terme.
En rigor, una revolució és una transformació profunda i generalitzada de la forma de vida, un canvi qualitatiu, substantiu i de gran abast en les estructures i valors que defineixen una societat. Així, si la matriu dels múltiples problemes del nostre temps és un sistema d’organització social oligàrquic, capciós, perniciós i malaltís, la revolució positiva que necessitem consisteix a eradicar els fonaments estatals i mercantils d’aquest sistema i reemplaçar-lo per noves estructures d’organització social. En altres paraules, si l’heteronomia, la separació, la competència, l’odi, la falsedat, el vici, la malaltia i la violència són inherents a les institucions i els valors que regeixen les societats contemporànies, la revolució consisteix en donar llum a una nova civilització en la qual l’autonomia, la comunió, la cooperació, l’amor, la veritat, la virtut, la salut i la pau siguin els eixos que vertebrin les societats i personalitats.
Per tal que aquesta Revolució tingui perspectives d’èxit, és menester que la majoria de la població esdevingui revolucionària, que posseeixi amplitud de mires i profunditat reflexiva, que prengui en consideració totes les grans qüestions del nostre temps, que aprofiti les lliçons que ens proporciona l'experiència, que desenvolupi la creativitat política i la vivesa intel·lectual. La gran transformació revolucionària que reclama el segle XXI passa per una síntesi i una superació de mètodes, perspectives i estratègies que hem esbossat i practicat en els darrers segles per tal d’escometre aquesta mutació societària i vital.
En aquest sentit, en els darrers anys s’han fet alguns avenços significatius en la promoció d'una nova consciència revolucionària potencialment capaç d’aplegar diversos sectors socials, projectes alternatius i lluites emancipadores sota un denominador comú: la Revolució Integral. Aquest concepte, encunyat pel pensador i historiador Félix Rodrigo Mora i utilitzat per projectes com ara la publicació Rebel·leu-vos o el centre Àurea Social, ha estat promogut recentment a través de “Integra Revolucio”, una crida encaminada a la constitució d’un Bloc Internacional per a la Revolució Integral, un espai polític i ideològic de confluència a partir d’unes bases comunes (8). A continuació reflexionarem sobre els tres trets cardinals que, al nostre entendre i atenent a l'esmentada Crida, podem atribuir al concepte de Revolució Integral.
Revolució virtuosa
La Revolució Integral ha estat definida com una “transformació radical de les estructures i dels valors que fonamenten una societat, una transformació que comprèn tots els elements que pot tenir per ser completa” (Integra Revolucio). No estem parlant, així doncs, d’una mutació merament política, ni tan sols en el sentit més profund i ampli del terme, sinó d’una transformació també psíquica i espiritual. En aquest sentit, la proposta de Revolució Integral suggereix una superació del fals dilema entre canvi social o canvi personal, ja que “la revolució interior, personal, ha d’avançar en paral·lel i al mateix ritme que la revolució exterior, social. La suma d’una i l’altra donen la Revolució Integral” (Félix Rodrigo Mora). Canviar-nos positivament a nosaltres mateixos ens condueix a voler canviar positivament la societat i, viceversa, la lluita per canviar radicalment la societat ens condueix a la ineludible necessitat i a l’ardent desig de transformar-nos a nosaltres mateixos, ja que aquella ha imprès en la nostra personalitat les seves indesitjables senyes.
La principal força motriu de la Revolució Integral no seran els interessos particulars, immediats i materials de les persones, sinó més aviat la qualitat moral i la riquesa interior d’aquestes. Tal revolució no serà fruit de les “lleis de la història” ni dels “interessos del proletariat”: si bé les circumstàncies històriques objectives poden condicionar el procés revolucionari, si bé els interessos de les classes oprimides naturalment poden estimular-lo, la força motriu i el factor decisiu serà la virtut de les persones, ja que, en definitiva només de la vivesa intel·lectual, de la valentia, de la fortalesa, de l’entrega desinteressada, de la capacitat per conviure, de la modèstia, de la frugalitat, de la solidesa de la voluntat, de la generositat, de la cortesia i de moltes altres virtuts, emergeix, al mateix temps, la comprensió profunda i àmplia de la realitat i la capacitat per dur a terme la seva transformació revolucionària. En aquest sentit, algunes persones estem començant a recuperar i reutilitzar un terme ètic de cardinal importància: la virtut, és a dir, la qualitat moral dels subjectes o, en altres paraules, la capacitat de ser feliços obrant degudament. Podem dir, així doncs, que la Revolució Integral que concebem és una revolució virtuosa.
Revolució democràtica
L'anàlisi radical de les crisis econòmica, política, social, cultural i ecològica revela que totes elles comparteixen una mateixa matriu, un rerefons comú: la concentració de poder que es reprodueix i s'acreix a través de les dinàmiques motrius del sistema estatal-mercantil i dels seus valors corresponents. Així, el fet que les crisis d'avui en dia, en conjunt, revesteixin una magnitud i una profunditat sense precedents s’explica lògicament pel fet que estem regits pel sistema oligàrquic més colossal, sofisticat i complex de la història.

Però si la concentració de poder (oligarquia) és la base del problema, naturalment, la redistribució equitativa del poder (democràcia) és la base de la solució; si el binomi dominació-subjugació ens imbueix la insània, el binomi alliberament-solidaritat és la fórmula de la guarició. L’única superació plausible dels grans problemes del nostre temps involucra un procés d'alliberament simultani de tots els àmbits de la societat (econòmic, polític, social, cultural i ecològic) a través de la construcció de noves estructures democràtiques i de la creació paral·lela d'una nova cultura basada en els principis de comunitat, autonomia i reintegració amb la natura.
Naturalment, en parlar de democràcia ens referim a un règim antitètic a l'Estat i al capitalisme, els quals, per molt que es disfressin de “democràtics”, constitueixen formes d'oligarquia política i econòmica respectivament. Recuperant el significat original del terme, concebem la democràcia com l'exercici directe de la sobirania per part del poble, a través d’Assemblees, les institucions fonamentals basades en la llibertat d'expressió, la fraternitat convivencial i la igualtat de poder. “L'assemblea, com a forma de prendre decisions amb igualtat de veu i de vot, és la forma legítima d'organització de qualsevol comunitat, poble o col·lectiu, ja que és una condició necessària per a la llibertat” (Integra Revolucio). Per això el nou sistema d'organització social que estem esbossant en fets i paraules pivota entorn d'una xarxa d'Assemblees i Confederacions d'Assemblees. Podem afirmar, així doncs, que la Revolució Integral apunta vers un sistema de Democràcia Integral o, el que és el mateix, un règim d'autogestió omnímode.
Un dels postulats d’aquest procés revolucionari és que “cal que els mitjans per realitzar aquesta transformació estiguin en concordança amb els fins que anhelem.” (Crida Integra Revolució). Es tracta, així doncs, d’impugnar les estructures del sistema de dominació establert (diners oficials, empreses capitalistes, administració estatal, etc.) i utilitzar-les només en la mesura que sigui necessari per tal de substituir-les per noves estructures autònomes, comunitàries i ecològiques. Particularment, cal tenir present que la Revolució Integral no es pot fer en connivència amb l'Estat, sinó només en contra del mateix, cosa que diferencia els plantejaments revolucionaris integrals dels “Processos Constituents” i dels partits d'esquerres que s'autoproclamen anticapitalistes però no impugnen la idiosincràsia oligàrquica del complement funcional del capitalisme, és a dir, l'Estat modern.
Revolució progressiva
Les principals corrents revolucionàries dels darrers segles (llibertaris, marxistes, situacionistes, etc.) han considerat que el canvi sistèmic desitjat passava necessàriament per un abrupte aixecament popular. Així, la noció de revolució social ha estat en general fortament connectada amb una estratègia eminentment insurreccional. Aquesta associació ha sigut una de les múltiples concauses que han portat al fracàs de les temptatives revolucionàries d'antany: no és realista pretendre canviar radicalment l'estructura i els valors de la societat a través d'un fulminant combat directe contra el sistema establert. Un canvi tan transcendent i profund requereix d'un enorme esforç col·lectiu que només pot florir a través d'un moviment de la població del món que vagi creixent progressivament durant tot un període històric. Per tant, per molt que anhelem vivament i que necessitem urgentment un canvi sistèmic complet, no seria convenient pretendre córrer més del compte i afanyar-nos a realitzar-lo immediatament, abruptament, impulsivament, ja que això podria resultar no només infructuós sinó fins i tot contraproduent.
La impugnació de l'antic sistema i la construcció del nou han de desplegar-se de forma gradual per transformar fermament les condicions institucionals i de consciència. Però el fet que concebem una revolució progressiva no significa que caiguem en el reformisme: les nostres lluites no impugnen el “mal funcionament” del sistema establert sinó la seva pròpia essència i les nostres pràctiques constructives no pretenen complementar-lo sinó substituir-lo. Per descomptat, el caràcter progressiu de la Revolució Integral tampoc ens ha de portar a encantar-nos: la quantitat de feina que tenim per davant és ingent i els temps que corren són crucials, de manera que hem d’aprofitar al màxim les nostres energies tot optimitzant les nostres estratègies. Finalment, cal tenir present que no seria bo excloure l’ímpetu insurreccional de la nostra estratègia: es tracta d'incorporar les accions insurreccionals d'una forma progressiva i assenyada, no abrupta i compulsiva.
Considerant que el procés de Revolució Integral durarà indubtablement més d'un segle, sembla apropiat dissenyar una estratègia general temporitzada en termes de dècades. Cada dècada hauria de tenir uns objectius clars i precisos. D'aquesta manera podríem visualitzar, en termes generals i sense excloure la improvisació, una concatenació de passos compassats i articulats arreu del món per tal que la nostra revolució sigui realment sòlida, consistent, assenyada, coherent i positiva. Però, quins poden ser els primers passos d’aquest procés?
Consciència, organització i acció
Moltes persones que participem en projectes de transformació social positiva ens estem adonant que el temps de la dissociació ha quedat enrere. Si durant anys ens hem focalitzat en preparar els diferents aspectes d'una gran tasca històrica, ara ha arribat el moment de complementar-nos mútuament per escometre-la conjuntament. El concepte de Revolució Integral pot esdevenir el nostre gresol, és a dir, el marc comú on confluïm, ens fusionem, ens aglutinem i renaixem. Però, com podem forjar aquest gresol? Com aconseguir que la Revolució Integral passi de l'actual estadi latent a un estadi incipient?
Probablement, la fita més important de l’hora present consisteix a dotar-nos de la solidesa ideològica i de la coherència estratègica necessàries per canviar el món de base. Hem d’escometre una gegantina labor d’innovació en el terreny de les idees i un incessant treball de desenvolupament moral i espiritual. Pensar, aprendre, dialogar i millorar són, així doncs, vectors imprescindibles per cultivar la Revolució Integral avui en dia. Formular i compartir una nova cosmovisió en sintonia amb els postulats de la Revolució Integral i un programa concret d’actuació per a les pròximes dècades, són tasques crucials del moment. Per fer-ho, necessitem organitzar-nos en una xarxa de Grups de Reflexió i Grups d’Acció arreu del territori.
Si diem que el procés de Revolució Integral es troba en un estadi latent és perquè encara no ha emergit un moviment pròpiament dit, però sí que existeixen molts substrats i diversos rudiments que apunten en aquest sentit. A les nostres terres comptem, per exemple, amb les contribucions de Félix Rodrigo Mora com a inspiració intel·lectual, amb les estructures de les Cooperatives Integrals com a base socioeconòmica i amb l’experiència del Grup d’Acció de Democràcia Inclusiva de Catalunya com a intervenció política. Aquests tres exemples conflueixen inequívocament en la línia de la Revolució Integral, un procés de transformació social mundial i històrica que, tanmateix, s’ha de nodrir de moltes altres aportacions (9).
CONCLUSIÓ:
En aquest article hem presentat, analitzat i sospesat dues propostes de transformació social que estan agafant forma avui en dia, dos anys després del 15M: la Revolució Integral i el Procés Constituent. Hem considerat que la primera representa un progrés respecte d’aquella mobilització, ja que proporciona una forma de confluència, d’expressió i de desenvolupament a les tendències més lúcides i innovadores de la mateixa. Considerem que la segona, en canvi, suposa una regressió, ja que constitueix una reiteració i amplificació de concepcions polítiques caduques i equivocades; concepcions que en el 15M, en bona mesura, van ser ignorades o, fins i tot, impugnades.
Ambdues propostes apunten a aplegar amplis sectors de la ciutadania políticament activa sota un estendard comú i uns objectius compartits. El Procés Constituent està avançant molt ràpid quantitativament, però com hem vist, compta amb uns postulats qualitativament deficients, mentre que la Revolució Integral està avançant lentament en termes quantitatius, però qualitativament se situa molt per davant del Procés Constituent. El Procés Constituent promet un seguit de solucions simples, fàcils i còmodes que són susceptibles de ser ràpidament recolzades per moltes persones, però no per això deixen de ser falses solucions. La proposta de Revolució Integral no enganya a ningú i afirma que els canvis realment valuosos, els canvis que estan a l’alçada de les circumstàncies, no provindran de cap Parlament, sinó només de l’esforç, la lucidesa, el valor i la tenacitat de cada un de nosaltres.

Blai Dalmau Solé
Membre del Grup de Reflexió per a l’Autonomia
Juny de 2013

NOTES

1- Per a un anàlisi general de la mobilització del 15M i dels reptes històrics que aquella va plantejar implícitament, vegeu: “Balanç del 15M amb mires a l’emancipació” (Blai Dalmau Solé, 2011). Per a una anàlisi més detallada, vegeu: “Pensar el 15M” i “Pensando el 15M, un año después” (Félix Rodrigo Mora, 2011 i 2012 respectivament).
2- Un exemple recent i fulgurant de la degradació de la socialdemocràcia és el fiasco de l’anomenada “revolució islandesa”. Després de fer volar coloms sobre els processos polítics d’aquella illa, ara molts socialdemòcrates guarden silenci al respecte, però exepcionalment alguns han reconegut que, una vegada més, la socialdemocràcia en el parlament ha traït al poble: “El que va succeir va ser un indicador més del desfasament entre els moviments socials que van tenir un enorme impacte en allò ocorregut en el període 2008-2009 i els partits polítics amb representació parlamentaria, incloent els d’esquerra, que van intentar canalitzar tals moviments. Aquest desfasament i distància explica que, un cop escollits, els partits governants d’esquerra (el Partit Socialdemòcrata i el Partit Verd), encara que fossin sensibles a algunes de les demandes dels moviments socials i de l’enorme moviment popular, van seguir polítiques diferents, i fins i tot oposades, a les que aquestes mobilitzacions havien exigit,  i van crear una gran frustració i decepció [...]”  (¿Què paso en Islàndia?; Vicens Navarro; 2013). Per a un anàlisi global i detallada de les causes de la degradació històrica de la socialdemocràcia, vegeu el capítol 6 de “Crisi Multidimensional i Democràcia Inclusiva” (Takis Fotopoulos, 2007).

3- Sobre la fi del creixement econòmic, les causes profundes de la crisi sistèmica iniciada l’any 2008 i el seu presumible agreujament durant el segle XXI, vegeu: “Comentaris sobre el declivi energètic mundial i el “període especial” cubà” (Blai Dalmau Solé, 2013) i “La quiebra del capitalismo global: 2000-2030” (Ramón Fernández Durán, 2010)
4- Sobre les costums fraternals, les institucions democràtiques i el teixit comunitari del món rural popular tradicional, vegeu els capítols 3, 6 i 7 de “Naturaleza, Ruralidad y Civilización” (Félix Rodrigo Mora, 2008). Sobre com la instauració de l’Estat modern a la Península Ibérica va imposar-se violentament a despit de la voluntat popular i en contra de les institucions del Consell Obert i el Comunal, vegeu el Capítol 1 de “La democràcia y el triunfo del Estado” (Félix Rodrigo Mora, 2010) així com l’article “Los inicios del vigente orden de dictadura política: La revolución liberal espanyola, 1812-1874” dins de “Seis Estudios” (Félix Rodrigo Mora; 2010) i també en format audio produit per l'Euip Mizar.
5- “Rehacer la Sociedad: senderos hacia un futuro verde” (Murray Bookchin; 1990)
6- Fins i tot quan els Estats adopten una fraseologia “revolucionària”, com és el cas de l’Estat veneçolà en els darrers anys, la seva complicitat amb les elits dominants transnacionals i la seva connivència amb la ideologia del creixement econòmic i de la dominació política resulten patents a les mirades atentes i posen de manifest quina és la seva veritable naturalesa. Tanmateix, segons sembla, la hipocresia i la impostura d’aquesta “revolució bolivariana” no impedeix a Teresa Forcades ressenyar l’Estat veneçolà com a un referent per a la seva imaginada República Catalana. Per indagar en els simulacres, les incongruències i les misèries que constitueixen  la major part del règim chavista, consulteu l’esclaridor llibre “Venezuela: la Revolución como espectáculo. Una crítica anarquista al gobierno bolivariano” (Rafael Uzcátegui, 2010).
7- Es poden trobar alguns exemples de la trivialització del vocable “Revolució” en mans de la publicitat en l’article “Revolución como objeto de consumo” (Antonio Caro, Diagonal 12/06/13). Teresa Forcades se suma al carro de la publicitat en abusar, banalitzar i tergiversar aquell vocable tot caracteritzant com a “revolució pacífica” la proposta reformista del Procés Constituent. Igualment, els grans mitjans de difusió van qualificar de “revolucions” les mobilitzacions del nord d’Àfrica durant el periode 2010-2013, les quals no van donar lloc a cap canvi social estructural. Aquests casos són il·lustratius de com els agents i les institucions del sistema estatal-capitalista juguen en el sentit de redefinir, tergiversar i banalitzar el significat d’aquells vocables que poden ser emprats en la seva contra.
8-Integra Revolució” és una crida a constituir una espai ideològic i polític comú a nivell internacional que va ser llançada al març del 2013 per un grup d’activistes de Catalunya. Actualment s’estan constituint diversos “nodes locals” arreu del món, particularment a la Península Ibèrica, i alguns col·lectius preexistents estan manifestant la seva afinitat amb aquesta crida.
9- Sobre l’estratègia general i les propostes concretes que poden conformar el procés de Revolució Integral, ens remetem als tres exemples mencionats: 1) Les Cooperatives Integrals com a forma de promoure la construcció i la interrelació de projectes autogestionaris i el floriment de formes de vida alternativa a l'hegemònica; 2) Les aportacions reflexives de Félix Rodrigo Mora com a renovació ideològica, com a anàlisi profund i global de la societat contemporània i com a revelació de la història comunal i autònoma dels pobles de la península ibèrica; 3) La Intervenció política del Grup d’Acció de Democràcia Inclusiva de Catalunya, realitzada a través de grups d’estudi i de reflexió, conferències, trobades, publicacions i comunicats, com a primers passos per promoure una consciència democràtica integral i radical i d’aquesta manera catalitzar un nou moviment alliberador.

Adreces cibernètiques inserides en les Notes:


59 comentaris:

  1. interessant anàlisi.
    tot i que erroni, crec jo, en un punt important, ja que crec que l'alternativa real i correcte que tenim plantejada no és entre revolucio integral o republica catalana; sino entre la lluita per la revolucio integral en el marc del regne d'espanya neo-feudal/neo-franquista o en el marc d'una hipotetica republica catalana molt més progresista i avançada, alliberada d'unes dretes caciquistes i forànies, ben pitjors que la dreta propia, burgesa-industrial, on una hipotètica revolucio integral seria molt mes possible. I on tot el desgast d'energia que ens porta avui diàriament l'agressiviat del nacionalisme espanyol deixaria d'estar. Un poble al que no li han deixat i volen impedir-li parlar la seva llengua, mereix el divorci immediat de l'estat en que es troba. Quin estat o no estat crearem despres, tindrem temps de debatre-ho. I aquesta es una lluita impostergable i que s'esta donant avui a catalunya, mentre que la revolucio integral no podem creure que es una lluita de pocs anys. També es estratègic des del punt de vista eco-llibertari o de rev. integral, i és una questio de generositat politica i empatia, no deixar passar i desaprofitar un moment en que el 50% de la poblacio catalana esta disposada a fer un proces tant enorme com es questionar i abandonar l'estructura de l'estat en que viu, i potser inclús de la UE, amb el que això podria sacsejar les estructures estatal-capitalistes actuals (especialment si l'hegemonia d'aquest procés està a les esquerres, i no, com avui, a les dretes) i conduir a un possible segon proces de descolonització. Raó per la qual no tindrem cap suport internacional; i rao per la qual no ens podem permetre el luxe d'estar enfrontats a casa. Igual que en un altre nivell ho son els bitcoins i freicoins en la revolucio monetària que estan fent, sense que siguin "els nostres tipus de monedes socials". Per aportar en tots dos casos els nostres punts de vista de revolucio integral en el debat, aprofitant el moviment enorme i històric que generen ambdos processos. I sobretot crec que es molt sobrer, fora de lloc i esgotador considerar ara com gairebe enemigues enfrontades aquestes opcions, enlloc de seguir apuntant als veritables enemics. No caiguem tant aviat en el que ja denunciaven els Monty Piton a la vida de Brian.. entre d'altres coses perque molts companys de lluita per la revolucio integral estem en aquests altres processos, aixi com a les CUP, ANC, etc. O acollim la diversiat i pluralitat que ja existex entre nosaltrs, o el totalitarisme o despotisme llibertari podrà acabar amb nosaltres.. salut i endavant!

    ResponElimina
    Respostes
    1. Hola!

      Molt interessant l'article, l'he gaudit molt.

      Permeta'm respondre't, Dídac.

      Qui ha sotmès i sotmet al poble català ha estat una sèrie d'institucions articulades a través d'un Estat, en aquest cas, l'espanyol.

      Trobo incongruent plantejar-ne d'altres, ja que la seva funció serà la mateixa que la de l'Estat espanyol però en aquest cas contra altres minories dins aquest futur Estat català. Aquest serà per definició, un perpetuador de desigualtat, unes altres, sí, però desigualtats, més properes, sí, però per mi, no vàlid.

      No entenc una defensa de la dreta rància catalana enfront la dreta espanyola, per mi, "la misma mierda són" (sento rebaixar el nivell de la conversa...) La dreta catalana no és neo-franquista?!?!?! Ho és.
      Aquesta dreta catalana ha disfressat els seus futuribles interessos econòmics, amb l'independentisme, és a dir, amb la il·lusió d'un poble a sentir-se més lliure. I ha manipulat a aquest perquè sigui el propi poble el que li faciliti arribar i apropiar-se d'aquests recursos. Jugar al joc de la confusió servit en plata pels mitjans de comunicació-manipulació del poder. I pel mig, permetre la introducció d'una rebel·lió controlada, que diu coses que al poble ofegat reconforta, per semblar imparcials (l'Arcadi surt molt per TV3, no...?), vell truc. Recomanaria més creativitat a les esferes de poder, però ben mirat, no cal, per ara els segueix funcionant...

      L'esquerra, segons la meva humil i poc llegida opinió, no té res a fer en un entorn hostil com el que conforma el sistema capitalista. Fa que sigui tan fàcil la continua escissió i disputa interna, que mai és capaç de generar un contrapoder suficient (que és el que busca) dins el propi sistema i poder-lo canviar o reformar, per tant, es queda en un miratge d'una societat en que el poble decideix (vegi's els esmentats Bolívia, Ecuador, Veneçuela,... maco, sí, però a mig camí, com el procés constituent. Amb el temps demostrant que en aquest “mig camí” ja estan a gust i allà queden). No puc defensar que el meu objectiu i el de la societat que vull sigui quedar-se a la meitat.

      En la conjuntura econòmica i social a la que estem, en les darreries del procés de culminació de la concentració d'empreses que ja anunciava Bakunin a mitjans del segle XIX a la seva “Filosofia Política”, (si no recordo malament...) i per tant, en l'era de l'oligarquia mundial controladora de tot (executant a través dels Estats), no crec que sigui moment de permetre'ns el luxe de perdre l'oportunitat de fer la revolució contra els Estats, evidentment, respectant la diversitat d'opinions i no en un hipotètic “despotisme llibertari”, per mi, oxímoron.

      No ens cal anar a cap urna ni esperar a les properes eleccions per fer el que la responsabilitat social ens aboca, és a dir, reunir-nos i decidir, compartir els recursos i no deixar-los en mans de l'Estat que sigui. No ens cal anar a festivals a convèncer a la gent de que “tenim la proposta que us convé”, NO. El que convé és deixar d'escoltar tanta teoria, deixar de classificar-nos i separar-nos i posar-nos a pencar en la societat que volem.

      Permeteu-me llençar una pregunta... I qualsevol altre país, digui's França, Suècia o Mèxic? Els calen processos constituents, altament justificats perquè tenen un Estat per sobre oprimint-los o els cal la Revolució Integral per desprendre's del capitalisme i de la seva pròpia dreta, esquerra, jerarquies, burocràcies, caciquismes, oligarquies, càrtels,...?
      Per cert, per poder comentar aquí no tinc altre remei que vincular-ho a un compte Google uiuiuiiii aiaiaiiii https://www.youtube.com/watch?v=MjlYbw9WbHU estem jugant dins el seu joc encara...

      Salut!

      Sergi Fàbregas

      Elimina
    2. Ja he desactivat l'opció per la qual només podien comentar usuaris vinculats a comptes de Google. Gràcies per fer-m'ho notar, Sergi, i gràcies per compartir les teves reflexions.

      Salut!

      Elimina
    3. Didac, em sembla que oblides la qüestió fonamental que apunta l’article: el Procès Constituent i la Revolució Integral no són compatibles senzillament perquè el primer està a favor del parlamentarisme i la segona en contra, perquè el primer advoca inequivocament per a la creació d’un nou Estat i la segona per l’abolició de tota forma d’Estat. La qüestió fonamental subjacent és que ens trobem en una situació d’urgència mundial i és menester que canviem dinàmiques molt profundes i institucions molt assentades en un breu període de temps, però l’energia que tenim per actuar com a essers humans és naturalment limitada. Per tant, no és convenient dilapidar la nostra energia i malgastar el temps amb iniciatives com el Procès Constituent que no fan avançar efectivament la Revolució Integral, sinó que més aviat la retrassen, ja que canalitzen l’energia del poble cap a la creació d’una nova estructura estatal, quan el que cal és canalitzar-la cap a la creació d’una Confederació d’Assemblees Populars de Catalunya antagonistes a tota forma d’Estat. Didac, fins quan pretens que hem de suportar les estructures estatals i ser crèduls amb l’espectàcle oligàrquic del parlament amb l’excusa que en un futur llunyà ja “tindrem les condicions” per fer la revolució? Fins quan pretens que ens hem de deixar engatussar per la vana ilusió de la socialdemocràcia i caure en els seus populistes paranys? Pretens que ens esforcem durant 5-15 anys per crear un nou Estat Català i després, acte seguit, ens posem a esforçar-nos a abolir-lo? Quina incongruència! Em sembla que és un plantejament molt més coherent, desitjable i realista oposar-nos des de ara mateix a tota forma d’Estat.


      En el teu comentari parles dels veritables enemics; em pregunto quins són per a tu. Per mi està clar que els “enemics” són totes les estructures institucionals i mentals de dominació, des del capitalisme, al patriarcat passant per l’Estat. Aquells que pretenen “lliurar-nos “ d’alguna forma de dominació, o atenuar-la, tot posant-se ells en la gerència de una altra estructura de dominació, no són més que la mateixa vella misèria disfressada de “salvació”. Atès que l’Estat és una estructura de dominació política per ontonomàsia, pretendre gerenciar un Estat és situar-se en el bandol contrarevolucionari.

      D’altra banda, en el teu comentari, sembla que vulguis i creguis que és possible fer la Revolució Integral a Catalunya, deixant de banda la resta del món, particualrment, deixant de banda els altres territoris de la península, que tan proxims geograficament ens queden i que també ens són molt proxims en molts aspectes culturals-històrics. Tanmateix, Dídac, em sembla que és evident que la Revolució Integral no pot avançar gaire en un territori si no està avançant també en els altres. No podem desentendre’ns dels nostres germans d’Andalusia, de Madrid ni de Portugal que sofereixen les mateixes problematiques que nosaltres, sinó que hem d’ajudar-nos mutuatment arreu del món, per acabar amb tota dominació. L’egosime de “a vosaltres espanyols que us donguin pel sac que sou uns carques, nosaltres els catalans ja ens emancipem solets que som molt més llestos i pogrés” no va enlloc.

      Elimina
  2. El Procés constituent, no exclou la Revolució integral. Ambdós son moviments assemblearis, oberts a totes les opinions. L'un pot facilitar l'altre. La unió fa la força!!

    ResponElimina
    Respostes
    1. Pepsi, en primer lloc, em sembla que cal posar seriosament en dubte això de que el "Procès Constituent" és un moviment assembleari, ja que molts cops s'anomena "assemblea" a una reunió de persones que està molt lluny de ser un acte deliberatiu i decisiu basat en la igualtat de poder, la fraternitat convivencial i la llibertat d'expressió. Sense anar més lluny, algunes persones relacionades amb el PC tenen molta més veu que altres, pel simple fet que apareixen als mass media, de manera que el seu missatge arriba amb una gran força que altres persones-missatges no poden tenir perquè les èlits que controlen els mitjans no els hi otorguen.

      Però bé, acceptem provisionalment que el PC si que és un procès realment assembleari. En tal cas, seria similar al latent moviment de Revolució Integral només per la FORMA, però no pel CONTINGUT. Els dos moviments utilitzarien els processos assemblearis, però els seus fins i la seva estratègia són diferents en molts aspectes i antitètics en molts altres.

      Elimina
    2. Aquí vull aportar una idea.llavor, per a anlitzar i debatre : "El Fi és la Forma", o sigui
      la finalitat és la forma, o la forma és la finalitat. O dit d'una altre manera "els mitjans són la finalitat". "el prócés es la finalitat". Perquè la revolució integral és un continuum que ja s'esdevé ara mateix, sempre en el present continu. i aquesta és la seva finalitat.

      I un altre idea.llavor : "el CONTINGUT és el Subjecte de Qualitat" - Un cop existeix el subjecte tota la resta s'esdevé.

      Elimina
  3. algunes consideracions sobre l article.
    ( no parlare de la responsabilitat personal de la revolucio integral, que ja ho dono per descomptat, cooperatives de credit etics, som energia, cooperatives de consum agroecologic...etc...parlare de la organització de estructures de presa de decisions colectives)

    Primer de tot el concepte integral.
    Ken Wilber, un dels pensadors actuals que mes ha reflexionat i escrit sobre el concepte integral, ho defineix com la posibilitat de afrontar un tema desde tots els punts de vista posibles, integrant allò bo de cada part, i desestimant allo que no ho sigui. En definitiva aquest article, en el seu enunciat fa una dicotomia, utilitzant l article o, aixo no es integral, l integral transforma el "o" per "i" de inclusiu.

    Un problema quan es fa una disertació, es la definició dels conceptes. Si parlem d estat a que ens estem referint?
    Recordem que l estat va ser la substitució dels regims dictatorials( amb tots els drets sobre els subdits, de pena de mort, de pernada...etc) per un sistema a on la força popular podia reivindicar els seus drets, amb eines parla-mentaries.

    El text diu que no hi ha estats que no siguin injustos, etc...crec que s esta oblidant i menyspreant la lluita de molta gent que a llatinoamerica està construint, amb valentia i molt esforç uns models que s enfronten veritablement al capitalisme( bancs nacionals, expropiacio d empreses capitalistes...etc, estem fent aixo aqui? o encara utilitzem euros que venen del banc central europeu?...), paisos com bolivia, ecuador, venezuela( el chile de allende..).obviar aquests procesos es fer un analisis parcial, i poc integral.

    La revolució es l aixecament popular? perfecte, i despres com ens organitzem? asamblees populars? molt be si, i per decision que siguin d'ambit de tot el territori catala o de la peninsula iberica? com ens organitzem?
    siguem realistes, si per posar-nos d acord en una asamblea ja tenim problemes, com ho fem per muntar un sistema de participació? hem de treballar molt en aquest sentit...

    ...doncs segurament de la "mateixa manera que ara" pero amb una democracia directa, amb portaveus( amb un limit temporal a debatre) escollits veritablement per la gent...
    digueli consell, digueli parlament...
    no es "l estat" com a tal el problema, el problema es el sistema-parlamentari-actual, a on hi ha formes representatives i no participatives...i aixo ha de canviar completament, i no ho canviaran "ells".

    que podem fer doncs? canviar la constitucio, canviar les formes de participacio...etc...i aixo ho podem construir desde abaix( generant participacio responsable), "i" podem utilitzar les eines que ens han deixat les lluites del passat per poder establir formes mes participatives( pero ens veiem capaços? o es que simplemente estem jugant?, ens veiem capaços de crear una constitucio feta per la gent? de tenir una banca publica i una moneda catalana feta per nosaltres? amb unes lleis i unes politiques que donin suport als petits productors, a la microgeneracio energetica...etc.

    debilitar l estat es actualment la politica del anarcocapitalisme, del neolliberalisme salvatge, deixar-nos sense sanitat, educació, transport public, televisio publica,etc...
    estic d acord en la autogestio, en la autoorganització, desde abaix, per la gent, aixi que mentre construim els procesos colectius, podem encara apoyar-nos en el sistema públic,
    independitzar-se del "pare estat", no vol dir negar-nos a tenir el seu suport mentres es construeixen els sistemes colectius...mes val tenir un estat fort i sanejat, que un neolliberalisme salvatge i total...
    un exemple clar, si no hi ha un control democratic, qualsevol dia poden fer una llei que prohibeixi les cooperatives...i despres que fem?

    donar suport al que fa l altre en la mateixa direccio que tu, es una actitud inteligent, unir forces cap a la consecució de l objectiu, es tacticament util...
    criticarnos nomes ens debilitarà...
    deixem que cadascu aporti la seva part, i sumem...

    ResponElimina
  4. L'autor ha eliminat aquest comentari.

    ResponElimina
  5. L'autor ha eliminat aquest comentari.

    ResponElimina
  6. Anem a aclarir una mica que entens per estat i quina diferencia de organització veus entre un estat que funciones des del poble( un estat a on el poble es fes responsable del seu funcionament, tipus bolivia, ecuador...), amb democracia directe, i les assemblees populars...
    haurem de fer asamblees de cada ciutat i poble? no es aixo un ajuntament( si es que es pot fer que l elecció sigui directa, en llistes obertes, i fen referendums, amb presupostos participatius...)

    haurem de fer una assamble per comarques, o per provincies( sino les eliminem democraticament). haurem de fer una assamblea que representi tot el territori catala? ( com la farem? i quina diferencia hi veus amb una generalitat que fes referendums directes en cada decisio que prengues? a on per exemple un partit totalment asambleari tingues majoria absoluta)

    un altre dubte:
    en una democracia directe, hem de tenir un poder judicial? o el poder judicial, el poder executiu, i el poder legislatiu seran la mateixa asamblea?...o es que simplement tothom fara el que voldra, i ningu li posara limits?

    hi ha molt per debatre..

    ResponElimina
  7. Bones DP!

    Quant a què entenc per Estat, en l'article s'hi pot trobar una breu definició:

    "l'Estat modern es va gestar durant el segles XV-XVII i es va imposar com a institució política fonamental arreu del món en les revolucions liberals dels segles XVIII i XIX. Des d'aleshores ha adoptat, segons les circumstàncies, formes parlamentàries o dictatorials, governs d’esquerres o de dretes, però la seva essència ha estat sempre la mateixa: una estructura marcadament jeràrquica i burocràtica, separada de la ciutadania i per damunt d'aquesta; un aparell de dominació i de coerció professional que es va instaurar soscavant i desmantellant les institucions realment democràtiques de la societat popular tradicional (...)"

    Pots trobar una bona radiografia de l'Estat modern en l'article "Estudio del Estado" (Félix Rodrigo Mora, 2012)

    Per limitacions de temps i d'espai no puc resoldre els altres dubtes i qüestions que plantejes que, tanmateix, trobo molt escaients i atinades. Però et puc remetre a dos llibres que poden servir:

    "Hacia una democracia Inclusiva" (Takis Fotopoulos, 1997)
    http://www.democraciainclusiva.org/llibre.htm

    "La Democacia y el triunfo del Estado" (Félix Rodrigo Mora, 2010)

    Sortosament, en els darrers anys s'han realitzat diversos grups d'estudi a Catalunya sobre aquests dos llibres. Si estàs interessat en debatre ampliament i refelxionar profundament sobre aquestes qüestions, et recomano que participis en un Grup d'Estudi entorn a algun d'aquests llibres, ja sigui que et sumis a algun grup que estigui naixent, ja sigui que en creis un tu mateix.

    Salutacions!

    ResponElimina
  8. gracies, si he llegit el tema de la democracia inclusiva, i de la ecologia social de murray bukin, i justament aposten per una via municipalista, com les CUP's i el proces constituent...i es clar per aconseguir que una proces de empoderament dels municipis, necesitem que les lleis a tot el territori donin suport, no com ara, que per la falta de interes de molta gent, ens goberna una dreta que esta treien competencies als municipis i posant molt mes dificil la participacio ciutadana...

    si volem construir una democracia directe em de crear les asembles populars i transformar el sistema actual, canviant les lleis, el sistema parlamentari etc...

    ResponElimina
    Respostes
    1. DP, haig de dir-te que si llegeixies a fons els textos entorn la Democràcia Inclusiva i entorn el Municipalisme Llibertari veuràs que ambdugues propostes estan radicalment en contra de tota participació als parlaments, radicalment en contra, per tant, del que la CUP està fent i és l'objectiu fonamental del Procès Constituent. Murray Bookchin és molt explícit al respecte, com es pot veure en llibre de la seva companya política i sentimental, Janet Biehl, "Municipalismo Libertario: las políticas de la ecologia social".

      Quant a que és bo diposar de lleis que no obstaculitzin sinó que més aviat recolzin els processos d'empoderament local, és cert. Però per aconseguir-ho, caldria fer una candidatura explícitament relacionada amb un moviment de Revolució Integral que aposti per l'abolició de tot Parlament i per l'empoderament permanent i omnímode de les Assemblees Populars. Això no és el que la CUP està fent, i menys encara el Procés Constituent. Una candidatura com la que suggereixo no tindria tota la negativitat estatista-reformista-socialdemòcrata que es troba en la CUP i el Procès Constituent.

      Elimina
    2. Ostres, entenc que això és un debat i que sovint, la forma pot confondre el contingut...

      A la CUP també hi ha llibertàris i partidaris dels moviments autònoms que entenen que si parlem de processos hi pot haver etapes

      i d'altra banda, quan es dicta amb tanta severitat una sentència com la de la última frase, es peca d'un purisme dogmatic que poc ajuda a l'autonomimse que proposes!

      Elimina
  9. ""Hem d’escometre una gegantina labor d’innovació en el terreny de les idees i un incessant treball de desenvolupament moral i espiritual. Pensar, aprendre, dialogar i millorar són, així doncs, vectors imprescindibles per cultivar la Revolució Integral avui en dia.""
    Amb aquest fragment d'en Blai Dalmau, vull comentar que precisament la possibilitat que obre a un munt de gent de participar en assembles locals i aprendre, dialogar i practicar la participació és una preciosa escola per a moltíssima gent, sigui amb el pretext de procés constituent o qualsevol altre.
    El subjecte es desenvolupa i millora la seva qualitat precisament amb exercicis com aquest. O sigui no menystinguem aquesta oportunitat de participació i aprenetatge de la base que es el procés constituent.
    Diiu en Blai :"Considerant que el procés de Revolució Integral durarà indubtablement més d'un segle, sembla apropiat dissenyar una estratègia general temporitzada en termes de dècades.""
    Això significa que encara tindrem algun Estat per un quant temps encara no? Per això crec, que es fa camí caminant, i per moltíssima gent participar en les asemblees locals del PC, pot ser una gran oportunitat per a creixer com a subjecte polític (es clar, de moment enfocat a un nou Estat, però en camí cap al creixement i la responsabilitat en els afers colectius). No podem oblidar que la revolució integral no serà possible sense una majoria de persones evolucionades. Quina estratègia per assolir aquesta evolució moral i espiritual?? Quina transició?? Jo crec que no hi ha forma de creixer i aprendre si no és particpant i per això estic a favor de qualsevol iniciativa que proposi la deliberació i el debat en assemblees. I el cas interessant del procés constituent és que convoca a persones d'una franja d'edat gens avesades a sentir-se protagonistes, a sentir-se interpelades com a subjecte polític, amb poquíssima cultura colectiva.
    Això és un actiu del procés const. i seria molt bo que els afins a la revolució integral hi participem, per acompanyar als nostres conciutadans en el seu creixement, en les seves reflexions, en el seu cultiu de les seves capacitats. Hi veig potencial transformador, hi veig passes endavant, en el rescat del subjecte.
    Perquè, des del meu punt de vista, la construcció del subjecte moral i polític de qualitat és l'UNIC objectiu possible a hores d'ara. Sense ELL, no hi ha revolució integral ni hi ha res, ni d'aquí a un segle ni mai. GRàcies.

    ResponElimina
    Respostes
    1. El Col·lectiu Crimethink va fer una observació que trobo força lúcida: "El siglo XX nos enseña las consecuencias de utilizar medios jerárquicos para perseguir fines supuestamente no-jerárquicos. El siglo XXI puede que nos enseñe cómo con medios no-jerárquicos se consigan fines jerárquicos."

      El fet que un procès col·lectiu sigui dut a terme amb mitjans suposadament no-jeràrquics no és motiu suficient per participar en ell ni promoure la participació d'altre persones amb el pretext que "així aprenen a participar assembleariament". Certament, el caràcter democràtic de la ciutadania es forma, en bona mesura, a través de la participació assembleària. Ara bé, per a que aquesta formació del caràcter sigui realment positiva i efectiva és menester que les iniciatives en que participem siguin realment assembleàries i revolucionàries, i aquest no és el cas del Procés Constituent. Per desenvolupar-nos com a subjectes de qualitat, és menester que participem en iniciatives col·lectives de qualitat; a través d'iniciatives polítiques superficials, engalipadores i mediocres només desenvoluparem subjectes polítics superficals, ingenuos i mediocres. Penso que la majoria de persones de Catalunya poden donar un pas endavant i participar en propostes de molta més qualitat política que el Procés Constiuent; simplement ens cal cobrar consciència del que està en joc, dur a terme un important esforç quotidià i confiar en les nostres capacitats.

      Gràcies per les teves aportacions, Ginebre.

      Elimina
    2. És magnífic, Blai, aquest text. I el debat, super interessant. No tinc paraules per descriure l'elegància, contundència, esperit revolucionari, i erudició, que has plasmat en aquest text enorme.

      Felicitacions amic, i salut per tothom.
      D´un aprenent de revolucionari...
      Abraçada.

      Elimina
    3. Hola Blai gràcies a tu.
      Però jo segueixo pensant que si restringim la participació només en aquelles iniciatives de qualitat, perdem la oportunitat de debatre, de aportar la veritat, la reflexió precisament allà on més falta fa, que és precisament on no hi ha la qualitat encara, on s'està a les beceroles en consciència. Crec que s'hi ha de ser i precisament aportar debat, controversia i platejaments veritables i profunds. Hem de ser molts i ens cal molt per aprendre encara.
      L'assemblea del procés constituent del meu poble per exemple, es un lloc perfecte per començar a introduïr conceptes com "els comuns", el procomú. gràcies al tema de la banca pública i el bé comú. I es que estem aquí, molt a les beceroles. Amb una grandíssima majoria de persones que necessiten formar-se i començar pel principì d'un munt de plantejaments. I animo al màxim a participar en aquests llocs i de tu a tu, entre veins, començar amb aquests temes. Si només ens quedem en els àmbits de qualitat, projectes polítics de qualitat, ens convertim en una "èlit qualitativa". Hem de participar i barrejar-nos i aportar tot allò en el que ja hem avançat. Només així es pot anar transformant a poc a poc i avançant.

      "Necesitamos llevar la gran controversia de las ideas a un nivel superior, más extenso, más amplio y más profundo. Hay que hacer que participen en ella decenas de miles de personas, y luego cientos de miles. Nuestro estilo está hecho de debate por la verdad, esfuerzo reflexivo, juego limpio y el respeto escrupuloso por la libertad de expresión de todas las partes en todas las circunstancias."" FRM http://esfuerzoyservicio.blogspot.com.es/2013/06/hacer-la-revolucion-impulsando-la.html#comment-form

      Salut i gràcies.

      Elimina
    4. Ginebre, si participes a les assemblees del PC aportant l'esperit crític i les idees revolucionàries que denotes en aquest comentari, trobo que pot ser molt profitós i interessant la teva participació. Ara bé, per fer-ho, crec que has de tenir molt present que la teva funció serà, en última instància, a contracorrent, ja que si vols fer aportacions realment revolucionàries hauràs de contravenir alguns dels postulats fonamentals del Procés Constituent, com ara la constitució d'un nou Estat o la viabilitat de l'estratègia socialdemòcrata. En altres paraules, si utilitzes les assemblees del PC per parlar de millora moral i de propietat comú, d'assemblees sobiranes i de democràcia integral, amb els teus veïns i conciutadans, has de tenir en compte que senzillament estàs anant a les "assemblees" per aportar elements que en última instància neguen i superen la naturalesa del PC. En aquest sentit, es bo que paral·lelament participis en iniciatives de major qualitat, ja que d'aquesta manera, arribat el moment, podràs desvincular-te o distanciar-te del PC i continuar fent feina realment revolucionària amb un grup de companys/es més reduït però més afinat.

      La cita que exposes de Félix Rodrigo Mora la trobo encertada, però hem de tenir en compte que "hacer que participen en ella decenas de miles de persones, y luego cientos de miles" pressuposa la constitució prèvia de grups d'acció de poques persones però amb gran qualitat en l'actitud i en el discurs revolucionàri, cosa que en Félix també remarca en diversos articles, i cosa que a Catalunya encara no hem fet amb suficient profusió.

      Seguim!

      Elimina
  10. Moltes gràcies per compartir aquí les teves apreciacions, Mizar! M'alegro molt que l'article i el debat estiguin satisfent les teves necessitats intel·lectuals i polítiques. Justament vas ser tu qui em va animar a iniciar l'escriptura d'aquest article, en una conversa d'ara fa un mes. Gràcies per això i per la difusió que n'has fet! Endavant amb la bona feina, amic!

    ResponElimina
  11. hola!
    be, un interessant i llarg debat ..
    en primer lloc aclarir que mai no he dit ni pensat que la sort de la resta dels pobles ibèrics em sigui indiferent. i molt menys en els termes que deies, blai, al final de la teva resposta al meu comentari. tant com em solidaritzo per les nacions sense estat a la peninsula i més enllà, tambe amb els pobles de la peninsula. i regions com andalusia que tambe han patit invasions forànies que encara dominen bona part de la societat colonialment.. pero cada nacio te el seu proces, i solidaritzar-se no vol dir paralitzar el proces propi. que a mes podra ajudar molt justament altres pobles oprimits.

    cada lloc te el seu proces, igual que ho tenim clar amb les nitides fronteres de la CIC, que no actua ni a valencia ni a aragó, per ex. mantenint una confederacio de Coops Integrals. Jo nomes defenso això mateix, aquesta autonomia i liure confederacio regional o nacional, en xarxes confederades de nacions lliures com ja deia l'anarquisme del SXIX. Amb la forma d'organitzacio socio-política que cada poble esculli lliurement, tant de bo en formes semblants a les que proposem com revolucio integral. jo no aspiro a una republica catalana, pero no li donaria l'esquena i crec que seria molt mes favorable a fer viables les nostres utopies; aspiro a l'autodeterminacio en els camps que avui i durant un bon temps escaparan als ambits d'actuacio de les coops integrals.
    hi ha realitats que estan situades mes enlla del municipi, la comunitat o les xarxes afins i de treball. on hi ha drets, o no hi son, com la llengua, que aporta una cosmovisio que hem de preservar, per la preservacio de la biodiversitat humana, enlloc del monocultiu de les 3 grans llengues globals..
    i per a tot això, feliç o infliçment les estrctures que treballen per a això i mes properes em semblen idelògicament, son les CUP i el Proces, que el sento molt mes obert del que es diu en aquestes projeccions.

    Pero ho defenso com un posicionament personal; com a molt, si es dóan orgànicament, junt amb algun grup de gent afi a CIC i EX amb aquests processos, pero mai provant que tota la CIC s'hi adscrigui, canvii les formes de treball, ni res semblant. Jo, personalmet, oferiria el suport, com a CIC, sense que això canviés res a la CIC; igual que donar suport al FSocial tampoc ho fa; pero entenc que hi hauria tants debats i discussions, que val mes la pena descentralitzar l'asunto i cadascu al seu aire. Sense fer campanyes ni en un sentit ni en un altre.. i veient el que ens apropa mes del que ens separa per a fer unions estratègiqes i politiques en determinats camps i moments..

    busquem en tot aquest i tants mes debats que hi haurà, una sintesi entre el dret a l'autodeterminacio dels pobles, que imagino que compartim tots, i com podria autogovernar-se aquest poble, que no podem negar que existeixi i tingui dret a viure plenament des d'una perspectiva internacionalista i igualitària en el pla dels drets linguistics i nacionals de tots els pobles, nacions, realitats antropoògiques diferenciades o com se li vulgui dir!

    ResponElimina
  12. Gràcies pels aclariments, Dídac! M'alegro de saber que no caus en la tendència nacionalista de "mirar només per casa".

    Tanmateix, crec que continues oblidant que la qüestió de estatisme o antiestatisme és crucial, ja que aquesta és una institució política fonamental del sistema establert i tota revolució vertadera passa per construir una forma d'organització social no-estatal i abolir la estatal. En aquest sentit, quan dius que "cada lloc té el seu procés" sembla que no vegis que hi ha dos direccions contràries que poden prendre les energies de lluita dels pobles: una consisteix en "participar" en la creació d'un nou estat o en reformar els existents i l'altre consisteix en abolir tota forma d'estat i construir una forma realment democràtica d'organització social. La primera és la direcció que les elits dominants promouen en moments de crisi i de desenvolupament de la consciència crítica, moments com l'actual, per tal que la ciutadania orienti la seves ànsies de lluita i de canvi cap a uns procediments i finalitats totalment controlables per les elits; la segona és la direcció realment revolucionària.

    En el teu comentari dius que "no donaries l'esquena a una república catalana", i jo crec que aquesta és una posició molt poc revolucionària, molt conformista, ja que una república catalana és un Estat i, tal com argumento en l'article, l'estat és part del problema, un agent causal de primera importància en la crisi generalitzada del món contemporani. "No donar l'esquena" a l'Estat és ser còmplice de les seves dinàmiques, que són opressives i explotadores, capcioses i pernicioses.

    Cal tenir en compte que una "república catalana" no ens faria estar més avançats en el procés de Revolució Integral, així com no estan més avançats en la revolució Integral els estats republicans petits que hi ha arreu del món. El que ens fa realment avançar en la revolució Integral són sobretot els desenvolupaments de la consciència del poble, i en aquest sentit, un element fonamental de la consciència radicalment democràtica i integral que necessitem, és cobrar consciència que l'Estat és una font important del mal. Per això, la hipotètica constitució d'un Estat català podria suposar més aviat un retrocés, ja que probablement faria que alguns sectors del poble se sentissin més afins a aquesta nefasta institució.

    ResponElimina
  13. Bones, no veig gens clares les argumentacions que sostenen l’article.

    Si els estats més petits que hi ha pel món s’han “enpetitit” alliberant-se d’imperis i assolint la sobirania com a pobles, potser no es trobin més avançants en la presa de conciència revolucionària, però sí que es troben en millors condicions per a implementar les polítiques que desitgin, i per tant per assolir-ho. Però l’articulista argumenta que “un Estat català… probablement faria que alguns sectors del poble se sentissin més afins a aquesta nefasta institució” (això és un argument?!). Crec que aquesta mena de raons (com ara el punt 25è per a la Revolució Integral, de Félix Rodrigo) es donen quan no es considera prou el caràcter d’ésser social de la persona. En aquest sentit, un estat parlamentari, a més de totes les crítiques que se li vulguin fer, si conté diversos pobles i no en respecte els seus drets i és netament hostil amb algun d’ells, és “encara pitjor” de tot el que l’article n’explica: és imperialista. I així és com tracta l’estat espanyol a Catalunya. No mostrar-se –almenys– neutre davant del moviment emancipador dels pobles, com ara el català, és en el nostre contexte picar l’ullet a l’espanyolisme. Sé de castellans, andalusos i europeus afins a l’anarquia que s’avenen al que dic, capaços de fer-se sensibles i respectar aquest dret dels pobles. A l’article, així, es parla de “revolució progressiva” i això hauria de passar, també, per dotar de sobirania als pobles (andalús, menorquí i d’allà on sigui) alliberant-los dels vells imperis. Llavors, amb qualitat democràtica, els pobles podran fer i desfer tot el què considerin. Pretendre, doncs, desenvolupar la consciència del pobles sense avenir-se a dotar-los de sobirania (parlamentària o no) és, al meu parer i just al revés de l’argument principal de l’article: complicar la complicació (o picar l’ullet als imperis).

    Voldria aclarir un xic: ¿De què parlem quan parlem de poble? Doncs d’una cultura, és a dir, de la gent d’un territori amb consciència col•lectiva i històrica. Tan sols l’existència d’una llengua ja manifesta l’existència d’un poble, però hi ha molts altres paràmetres que poden fer que hi hagi diversos pobles o nivells de col•lectivitat dins d’una mateixa comunitat lingüística. Copsar la persona com a ésser social passa, també, doncs, per considerar la diversitat cultural, estimar-la i intentar millorar-la, visualitzant així diferents nivells de vincles que enlloc d’aïllar-nos com a individuus ens enxarxen amb la humanitat i la diversitat natural del planeta.

    ResponElimina
  14. Carles, em sembla que estar en contra de qualsevol Estat, i per tant també de l'Estat català, no significa en absolut "fer el joc" a l'estat espanyol. Aquest pensament dicotòmic és molt simplista, pensant que només hi ha dos bàndols, dos posicionaments enfrontats.

    Em sembla força evident que un moviment massiu estatista com el que s'està gestant a Catalunya provoca una major adhesió de la ciutadania cap a la idea de la institució estatal, ja que incentiva que les persones desitgin constituir un nou Estat, lluitin per un nou Estat, creguin en les bondats d'un nou Estat. Per això no trobo que sigui positiva l'afinitat amb aquest moviment estatista, sinó que al contrari, crec que s'ha de denunciar com una font de confusió, extravio i apaivagament de la consciència veritablement revolucionària.

    En el teu comentari parles que la "sobirania dels pobles" és compatible amb un parlament que formi part d'un Estat. Jo penso al contrari. Aquestes institucions són font d'opressió, d'explotació i d'engany. Sobre la falsa democràcia del parlamentarisme pots llegir el meu article "Reintegrar la societat amb la política" http://blaidalmau.blogspot.com.es/2012/06/democracia-inclusiva-presentacio-don.html

    Finalment, dir que un Estat petit no fa que les persones tinguin més poder de decisió i els pobles siguin més sobirans. A cas són mes lliures els andorrans que els francesos, per viure sota el domini d'un estat més petit? no ho crec pas...

    Gràcies per compartir les teves reflexions aquí, Carles.

    ResponElimina
    Respostes
    1. I quins són els passos per recorrer aquests cami? Com es transita per aquest territori?
      "Un viaje de mil millas comienza con el primer paso" Lao Tse.

      Elimina
  15. Hola anònim. En l'article exposo alguns dels primers passos que estem fent en el camí d'una revolució integral, uns passos que cal que continuem fent, de manera més ferma, conscient i decidida...

    "necessitem organitzar-nos en una xarxa de Grups de Reflexió i Grups d’Acció arreu del territori. Si diem que el procés de Revolució Integral es troba en un estadi latent és perquè encara no ha emergit un moviment pròpiament dit, però sí que existeixen molts substrats i diversos rudiments que apunten en aquest sentit. A les nostres terres comptem, per exemple, amb les contribucions de Félix Rodrigo Mora com a inspiració intel·lectual, amb les estructures de les Cooperatives Integrals com a base socioeconòmica i amb l’experiència del Grup d’Acció de Democràcia Inclusiva de Catalunya com a intervenció política. Aquests tres exemples conflueixen inequívocament en la línia de la Revolució Integral, un procés de transformació social mundial i històrica que, tanmateix, s’ha de nodrir de moltes altres aportacions."

    ResponElimina
  16. Be, jo soc una d'aquestes persones que parteixen de la ignorancia i aspiran a apendre.
    Tant l'article com la resta de comentaris m'han estat molt utils.
    Partia d'una idea que l'escriptora Casilda Rodrigáñez había deixat com a llavor en el meu esperit; El patriarcat i totes les seves formes són básicament el que ens du a la societat en que ens trobem, i done lloc al que per ilustrar-ho he anomenat la persona "bonsái". Llegin totes les vostres reflexions conclueixo que l'estat i el poder en forman part.
    Gràcies per estar i compartir
    Signo aquest comentari amb el meu nom perque només puc (o només sé) sel.leccionar "anònim"
    Victoria

    ResponElimina
    Respostes
    1. Moltes gràcies per compartir els teus aprenentatges i observacions aquí, Victoria! Sobre la correlació que tenen el Patriarcat i l'Estat et recomano que vegis el blog de la Prado Esteban (http://prdlibre.blogspot.com.es/) i, si pots, que llegeixis el llibre "feminicidio o auto-construcción de la mujer", on trobo que hi ha diverses reflexions lúcides i informacions importants...

      Elimina
  17. Dídac, he llegit l’article de democràcia inclusiva. De fet, n’he gaudit molt. Felicitats.

    Constato que només es parla de gent, de ciutadans i d’organitzar-los. El poble, com a cultura -que és una expressió de la persona com a ésser social- no és considerat o semblaria més aviat, per omissió, que el poble és un conglomerat d’individuus aïllats. Considerar la diversitat cultural, en l’intent de copsar el respir de la persona i no del ciutadà, té conseqüències en el “com” es fan les coses.

    Si la Revolució Integral tingués poderosos fonaments que ens permetessin afirmar que d’aquí cinc anys estaria assumida socialment, m’avindria a totes les crítiques que es fan a un estat català i al Procés Constituent. Però resulta que no. A l’article d’aquesta entrada s’afirma, així, que la Revolució Integral va per llarg (cent anys, crec que es diu). Prenent aquest fet cronològic en consideració, qualsevol persona sensible amb la diversitat social ha de poder ésser conseqüent amb la diferència entre una “democràcia parlamentària” i una “democràcia parlamentària imperialista” (els imperialismes tenen orígens, és evident, anteriors a l’estat modern). Per tu, en canvi, l’estat francès no és pitjor que l’andorrà, però a nivell cultural l’estat francès ha estat una maquinària sistemàtica i quasi perfecta d’eliminació de la diversitat cultural. Allí, per exemple, existien al nord les llengües de oïl i al sud la llengüa d’oc i variants, a banda d’altres, com la catalana. I tot això o ha desaparegut o n’està apunt. I per tant som més pobres. I per tant som menys lliures (no ja només uns ciutadans, sinó tots nosaltres com a "persones" d'aquest planeta). Els estats no imperialistes són pedaços a desmuntar, d’acord. Però no són imperialistes.

    Tenim, doncs, dos posicionaments diferents: afirmes que un estat català faria que la gent s’aferrés més a l’estat (“un estat català seria més aviat un retrocés”, dius) i apliques una pauta de “pitjor és millor” que fa perdre la neutralitat existent si consideressis que tant dolent seria un estat català com un imperialista espanyol. Així, s’ens convida a abocar-nos durant cent anys a l’imperialisme espanyol. Jo no ho veig així.

    ResponElimina
  18. Bones Carles!

    En primer lloc, crec que és realista considerar que la hipotètica constitució d'un estat català seria un procés que comporti varies dècades de “lluita” i que absorbeixi una gran quantitat d'atenció i d'energia a centenars de milers de persones. De fet, si se segueixen fent avenços significatius en aquesta direcció, el més probable és que a partir de cert punt hi hagi una contra-ofensiva agosarada i violenta per part de l'Estat espanyol, cosa que pot comportar que la lluita per la "independència" i contra la “ocupació espanyola” esdevingui molt més bèl·lica, tensa i conflictiva, i que la constitució d'un nou estat català mai arribi a efectuar-se realment, però en canvi, sí que es produeixi un procés ad eternum de desviació de les energies de lluita de la població cap a un objectiu tan poc emancipador com és la constitució d'un nou Estat. Tot això, naturalment, sempre tan ben “liderat” per partits polítics i sempre tan ben teledirigit, amenitzat i orquestrat pels mass media, que d'aquesta manera disposen d'un tema de que parlar ben sovint i així poden eludir les qüestions de fons realment importants, que són les que cada cop més persones tenen al cap i al cor.

    És per això que no em serveix l'argument de que la Revolució Integral és un procés que comporta més temps, un procés que "ja anirem fent", però que "salvar la cultura catalana" és del tot urgent i que s'ha de fer immediatament a través de la constitució d'un nou estat. En aquesta vida, si lo urgent ens distreu i extravia de lo important, malament anem; però encara anem més malament si el que ens distreu d'abordar les qüestions importants són les qüestions que es fan passar per urgents però que en realitat no ho són. I aquest és el cas de la qüestió de la cultura catalana. Certament, l'amenaça a la que està subjecte la cultura catalana no és gens greu ni imperiosa en comparació a les principals amenaces que planen sobre nosaltres, com ara:

    ResponElimina
    Respostes
    1. 1) El col·lapse progressiu del sistema establert degut a l'exhauriment dels recursos naturals bàsics sobre els quals se sustenta, especialment els recursos energètics. Això pot provocar conflictes arreu del món i una cataclísmica misèria generalitzada i cada cop més intensa.

      2) La crisi ecològica en general, amb tots els seus múltiples efectes que posen en entredit las mateixa supervivència dels éssers humans en el termini de 50-70 anys. Per exemple, la continuada erosió del sol i la consegüent desertització, que està avançant a un ritme trepidant, em sembla molt més greu, important i urgent que no la amenaça a que està subjecte la cultura catalana.

      3) La barbàrie en que estem caient com a societat global, una barbàrie que se sustenta i reprodueix gràcies al procés de deshumanització, adoctrinament i atontament de les persones efectuat a través dels mass media, els centres "educatius" estatals i privats, el treball assalariat, etc.

      Posar les nostres energies a favor del Procés Constituent no ens fa avançar efectivament en la solució d'aquests problemes realment greus; posar les nostres energies en a Revolució Integral sí.

      A banda d'això, crec que no és cert que la constitució d'un Estat català sigui la millor forma de protegir i mantenir la cultura catalana i el poble cataslà. Una cultura catalana estatitzada, un poble català atrapat per les urpes d'un estat, és una cultura molt poc popular, molt degradada i morta, i un poble molt enganyat i agenollat. La millor manera de preservar i renovar la cultura-poble català per tal que aquest/a sigui viu i creatiu, lliure i harmoniosa, és lluitar per a una Revolució Integral. La Revolució Integral no convida a abocar-nos a l'imperialisme espanyol, tal com dius en el teu comentari, sinó a afrontar-lo efectivament, és a dir, afrontar-lo conjuntament amb totes les altres problemàtiques que patim, buscant una solució global que consisteixi en constituir una nova societat, no un nou estat.

      M'alegro que hagis gaudit la lectura de l'article que et vaig enllaçar. Entorn del tema de la “independència”, potser et resulti interessant la lectura i visualització del vídeo de la intervenció que va fer recentment un amic i company en un taula rodona anomenada “Procés cap a la Independència: oportunitat o cortina de fum?”
      http://regenerarlahumanitat.blogspot.com.es/2013/06/proces-cap-la-independencia-oportunitat.html

      Elimina
  19. hola de nou

    no he pogut seguir el debat, tant extens i enriquidor!

    pero volia afegir un parell de punts:

    catalunya va perdre la seva autonomia, la seva autogestio nacional, molt abans que existissin els estats.

    aleshores es tractava de dinasties monàrquiques.
    i la lluita el 1714 era per estar sotmesos a una dinastia mes lliberal que a una de totalitària. que en principi preservaria les llibertats i constitucions catalanes, i que ens va deixar tirats. "it is not of english interests to preserve catalan liberties".

    per tant, insisteixo: desitjar la independència no vol dir necessàriament desitjar un estat català clàssic del SXIX.

    Jo desitjo l'autonomia política per autogovernar-nos.

    I des d'aquest nivell molt mes proper i a escala humana, decidir allò que hagi de ser decidit a l'escala que va mes enlla del municipi o l'agrupació industrial. I no entenc l'anarquisme ni la revolucio integral, sense aquesta confederacio de nacions lliures, i menys encara sense ser solidaris amb els milers de nacions que ho demanen a crits arreu del mon, com els nostres estimats zapatistes, mapuches, saharahuis, tibetans, kurds i tants més.

    Bona part de l'interès que personalment tinc en la independència de Catalunya es justament com remouria no només la UE i la siginificacio del que podria ser un estat del SXXI, sino aquestes milers d'opressions arreu del mon de les nacions sense estat, i amb estats en contra, com és també el nostre cas.

    ResponElimina
  20. I crec que al Procès no hi ha res encara definit en el sentit de desittjar un estat convencional. Senzillament es el que avui es el pensament més compartit entre molts company/es d'esquerres. Pero jo diria que molt oberts a compartir altres visions d'una catalunya sobirana, sense una estructura d'estat -pero això sí, alliberats de l'estat espanyol. la sotmissio a l'estat espanyol fins a la gloriosa conquesta del comunisme llibertari, no es una opcio de consens..

    Jo l'altre dia, a la jornada de diàlegs del Procès, on van venir unes 1.000 persones, vaig focalitzar un dels centenars d'espais de diàleg amb el tema "democràcia representativa, participativa i/o directa", on vaig exposar les formes de funcionament i enteniment de la revolucio integral, que van ser molt ben acollits, i la majoria de les persones parlavem com a minim de la participativa, de baix a dalt. la directa crec que encara falta pulir-la una mica com per presentar-la com una opcio viable aqui i ara per a una societat diversa i complexa de 7 milions d'habitants..

    Pero tant de bo poguem comptar amb tots aquests bons anàlisis per poder fer millor aquest convit a les moltes persones que estan disposades a repensar de dalt a baix coses tant rellevants, a que tambe imaginem noves formes d'organitzacio politica llibertàries.

    Aixi com fins ara, el que ha fet el proces és aprofitar la conjuntura del debat sobiranista, per afegir un repensament de questions socials i econòmiques molt més profundes, crec que nosaltres tambe hauriem d'aprofitar aquest moment en que tanta gent comença a pensar en la possibilitat i necessitat de repensar lo nacional i lo social, per portar això més enllà, cap a les tesis que es promouen des de la revolucio integral o la cultura eco llibertària

    a, i un ultim punt. si hi ha alguna força veritablement enemiga de tot el que proposem es el feixisme, en el nostre cas, el feixisme nacional-catolic espanyol, que ha governat tota la historia d'espanya. la dreta catalana no es cap santa, pero es lliberal burgesa del SXIX, i no feudal-catòlica del SXIII, i no te al seu idaeari el genocidi cultural, mentre que la d'allà si. A mes una és consum de proximitat, i l'altra es quilomètrica. I no hi ha pais o societat al mon sense dreta. Tenim dret a tenir-ne una, no dues alhora. Crec que no podem estar, ni per omissió o distracció, tant aprop d'una de les posicions politiques mes centrals del feixisme espanyol: la inquebrantable unidad d'espanya.

    La solidaritat i la igualtat, en el cas de la peninsula ibèrica, esta vist que només pot passar per una estructura d'estats o nacions lliures i autònomes, confederades en tot cas, voluntàriament. El present status quo i la neutralitat signifiquen recolzar de forma latent o indirecta, l'actual estructura de l'estat i la seva organitzacio territorial (anterior a l'estat), que esta fundat sobre la sang, el dret de conquesta (1714 i 1939) i l'opressio linguística i cultural -a mes de la social, igual a tot l'estat.

    Opressio colonial no només de catalans, vascos i gallecs, també d'andalusia, per exemple, amb el que ens solidaritzariem més repensant el centralisme castellà i destruint-lo per la via de la independència, del que la revolucio integral no n'hauria de ser ni còmplice ni aliada, ni compartir ideals. vaja, crec jo. : )

    salut!
    -perdó per l'extensió-

    didac

    ResponElimina
    Respostes
    1. Dídac, cap problema per l'extensió! M'alegro que hagis reprès el debat. Estic d'acord quan dius "també hauriem d'aprofitar aquest moment en que tanta gent comença a pensar en la possibilitat i necessitat de repensar lo nacional i lo social, per portar això més enllà, cap a les tesis que es promouen des de la revolució integral o la cultura eco llibertària", però penso que tu no ets coherent amb la teva pròpia afirmació, ja que estàs donant suport a un procés que té per objectiu CLARAMENT la constitució d'un nou estat com tots els que hi ha al món, por molt que aquest es revesteixi d'un vernís "participatiu". En canvi, els postulats de la Revolució Integral i els plantejaments veritablement llibertaris estan radicalment en contra de l'estructura de l'Estat, per molt que aquest es disfressi d'esquerres i de "democràtic participatiu", ja que és una estructura oligàrquica per se. Per tant, si vols ser coherent amb la teva frase que he citat, penso que hauries d'anar a les reunions del Procés Constituent afirmant que la constitució d'un nou Estat català és "sortir del foc per caure a les brases"; hauries d'impugnar les pròpies bases del Procés Constituent, ja que són inequívocament estatistes i reformistes.

      D'altra banda, trobo que l'anàlisi que exposes és molt simplista i ingenu al pensar que la única força enemiga de la Revolució Integral és el feixisme. Les forces que actuen a favor del estatus quo són moltes i utilitzen diferents estils i mètodes. El feixisme és la solució última del sistema estatal-capitalista per perpetuar-se, però abans s'intenten moltes altres solucions, i una de les més clàssiques i "resultones" és el desviament de l'energia de lluita de la població cap a uns mètodes controlables des de dalt i unes finalitats gens revolucionàries. És precisament aquesta la essència del Procés Constituent i del "procés independentista".

      Elimina
  21. Les extensions si están farcides de contiguts útils (com és el cas) no necessiten demanar excuses, cosa que sí ho han de fer les omissions, molt presents en les converses de temporada sobre indepentisme, de les que encara no s’ han estés prou el fet de les diferents visions d’ un hipotètic futur estat català com tampoc està prou analitzat les diferents postures nacionalistes. Qui tenim més d’ internacionalsites i d’ apàtrides que de minyons de les nostres terres nadiues i que fem costat a un proces nacionalcatalanisme per la independencia no perdem de vista les moltes diferencies i contradiccions que están i estarán en el si d’ aquest projecte. Encara més quan l’ interés per definir el futur de Catalunya s’ endarrereix. De ben segur, la lluita per una Catalunya social i justa entra(rà) en pugna oberta amb qui nomes preten una Catalunya indpendent sí pero tant o mes capitalsita que abans. Personalment despenjaré l’ estelada del balcó del meu estudi a principis del 2015 després de dos anys i quan la pols i els estreps demanin un canvi de look, per no dir durant la mateixa convocatòria del referéndum si es amb termes equívocs l’ any que vé, si es cumpleis el desig publicat.

    Jes RICART

    ResponElimina
  22. Veig que arribo tard a la lectura d'aquest text però no m'hi puc estar de comentar.

    En primer lloc, jo no veig per enlloc que el Procés Constituent intenti reflotar la socialdemocràcia, no ho diu per enlloc, ni el manifest, ni a les presentacions, ni tampoc és una proposta que aparegui a les assamblees. De fet el primer punt del manifest és nacionalitzar la banca privada, una mesura no gaire socialdemòcrata. Es proposa més aviat reconstruir el pacte social des de la capacitat de les persones per teixir xarxes i prendre decisions.

    En segon lloc, tampoc constato la oposició entre Revolució Integral i Procés Constituent. Ambdues propostes cerquen l'empoderament de les persones per col·laborar En la construcció de la vida.

    En definitiva, no només els veig com a camins paral·lels, si no com a un mateix camí cap a la dignitat de la vida de les persones.

    Gràcies, no ho he pogut evitar.

    Eduard Cervera
    NHHF

    ResponElimina
    Respostes
    1. Bones, Eduard:

      Tal com diu l'article, podem definir la socialdemocràcia com "aquella tendència política que advoca per conquerir electoralment les institucions de l’Estat i des d’allà propulsar una sèrie de reformes que ens conduirien cap a una societat més lliure, justa i igualitària." Això és justament el que suggereix el Procés Constituent, no? Malgrat que els seus promotors no emprin la paraula "socialdemocràcia" en el manifest ni en les presentacions, es tracta d'una proposta eminentment socialdemòcrata. De fet, al meu parer, els promotors del PC no utilitzen aquesta paraula precisament per encobrir que, en essència, el que pretenen és tornar a "vendre" una vella fórmula fracassada, tot donant-li un nou nom i renovant-la en l'aparença...

      D'altra banda, em sembla que, tal com es posa de manifest en l'article i en alguns dels comentaris, el PC i la RI divergeixen en algunes qüestions fonamentals, com ara la qüestió de l'Estat o la qüestió estratègica, i a mesura en que augmentem la nostra implicació seriosa en la política transformadora, són qüestions que no podem eludir, qüestions sobre les que ens hem de posicionar de forma clara. En poques paraules, la maduresa política implica una coherència en els nostres posicionaments, i això implica que no podem "estar a favor de totes les propostes alhora" ja que són divergents en punts fonamentals...

      Gràcies per compartir la teva opinió, Eduard.

      Elimina
  23. L'autor ha eliminat aquest comentari.

    ResponElimina
  24. Amic Blai, digues-me que no va de debò. La idea dels tempus que exposes per fer triomfar la Revolució Integral em fa venir esgarrifances. De debó creus que ens podem centrar en una estratègia que ens portarà al triomf d'aquí a 100 anys? Hauria de mirar les últimes dades d'esperança de vida, però a mi em deuen quedar uns 10 ó 12 anys. I la veritat, saber que, en el millor dels casos, no arribaré més que una minúscula fase del projecte, m'omple de desencís. Sóc molt conscient que la gent que lluitem no ho fem amb objectius egoistes, però una cosa és la solidaritat i una altra és el misticisme de caire gairebé religiós d'algun dels teus paràgrafs deleitosos però que no sé jo si es poden portar com a bandera.

    Encara parlant dels tempus, pinta com allò de l'esperanto, que quan s'assolís el model social esperat, no tindria res a veure amb l'original. No sortiré jo a esborrar els defectes de la socialdemocràcia, sempre els he tingut molt clars, però un dels meus missatges és que és inevitable viure amb contradiccions. Amb tan poques com poguem, però un mínim és inevitable. I si no, disgues-m'ho tu que fas servir un socialdemòcrata com Vicenç Navarro, membre a més del Procés Constituent, per delatar el fracàs de la socialdemocràcia islandesa. A més, parles del fracàs de la socialdemocràcia, en una anàlisi que comparteixo gairebé totalment, com si la teva (o vostra, em consta que la compartiu molta gent) alternativa fos novedosa i mai fracassada. Segur que el meu amic Xavier Diez http://blocs.mesvilaweb.cat/xavierdiez historiador expert en l'evolució del pensament i les pràctiques anarquistes t'explica en un tres no res i de manera documentada els antecedents històrics de la Revolució Integral. Sí, molta gent abans ha desitjat i planificat el mateix i, molt dignament però trista, ha fracassat.

    M'agradaria contestar-ho tot, perquè el teu (el vostre) esforç val la pena, però aquests dies tinc molta feina. Espero que poguem continuar el debat, perquè m'hi sento identificat en molts aspectes, però no puc compartir el constant intent de contraposició entre Revolució Integral i Procés Constituent. No val mitificar amb parcialitat el 15M, quedar-te amb la part més bona pel projecte que defenses, i en canvi utilitzar la part més confusa del PC per carregar-te'l. No val quedar-se amb els elements més avançats, i fins i tot parlar d'aquests en termes gairebé leninistes, i quedar-se només amb el suposat objectiu del Procés Constituent d'entrar en el Parlament. I dic seriosament 'suposat' 1r. perquè no és un objectiu ni tan sols amplament compartit ni el contingut central del procés, i 2n. perquè... gosaries dir-li a la cara al David Fernández de la CUP que és un socialdemòcrata? Lamento no poder estrendre'm ara en aquest punt.

    En efecte, no cal haver sentit parlar molt la Forcades per saber que diu, tant o més que hem de fer una revolució (descafeinada? per què?), que després s'ha de fer una altra. Per què insistir a dir que són paraules quan és un sentiment que és viu en el Procés Constituent. El PC és, hores d'ara, molt més del que diuen la Teresa i l'Arcadi. És gran quantitat de gent que, al marge dels mítins, es reuneix amb moltes ganes de treballar, de canviar el món, sovint en el sentit que expresses, de decidir,... Vaja, insistir en diferències no tan clares i menysprear les similituds em dóna la triste sensació d'un cert sectarisme.

    Un últim apunt, perquè haig d'acabar, és la dificultat d'entendre com anirà la societat i el parlamentarisme sense Estat que planteges. Perquè ja m'explicaràs com es marcaran les diferències, pel que fa a delegació de poder, entre un actual parlamentarisme millorat democràticament i un sistema assembleari que nomeni delegats/ades a l'assemblea superior... Entrem en el camp de les elucubracions. I, ho sento, tinc presses, vull una societat sense Estat ara a Catalunya i no em puc esperar a que desapareguin tots els estats que envolten Catalunya.

    Salut, i espero que fins aviat

    ResponElimina
    Respostes
    1. Benvolgut Ramón, benvingut al debat!

      De moment només respondré a la teva primera objecció. Potser més endavant miraré d'abordar altres qüestions i dubtes que planteges...

      Tal com argumento en l'article, em sembla no hi ha cap altra manera de canviar la societat de soca-rel que no sigui a través d'un procés històric, és a dir, d'una gesta revolucionària mundial sostinguda durant varies dècades. Lamento que et mostris reticent a pensar en una estratègia a llarg termini, però com sàviament va observar Baltasar Gracian, “Mucho cuesta lo que mucho vale, y lo que ha de durar una eternidad ha de tardar otra en formar-se”; és llei de vida que els canvis importants i grans requereixen un a enorme inversió de temps i esforç. Les “solucions” inmediatististes i miraculoses són una senya d'identitat del paradigma consumista dels nostres temps i, com a tals, acaben portant més frustració i auto-engany que no pas “triomf”. Al cobrar veritable consciència de l'espantosa situació en que es troba el món contemporani i de les seves profundes arrels m'adono que no podem ser curts de mires ni malgastar energies lluitant per canvis superficials i insuficients, sinó que hem de pensar realment en termes històrics i mundials. Difícil? Certament. Ningú ha dit que canviar el món de base sigui fàcil, benvolgut Ramón; pensar en termes històrics i mundials és un dels primers reptes del moviment de la Revolució Integral. Tanmateix, cal tenir en compte que a mesura anem avançant en el procés de Revolució Integral anirem assolint fites pel camí, anirem millorant progressivament la situació del món en termes polítics, ecològics, econòmics, socials i ideològics, de manera que si tu i altres persones que estan en la teva tessitura us poseu a contribuir decididament a la Revolució Integral, probablement no haurem d'esperar un segle per veure i celebrar alguns “triomfs”, sinó que en pocs anys podrem fer-ho!

      Encantat de conèixer-te, Ramón.

      Elimina
    2. "La història ha d'estar de part nostra. Es cometran moltes equivocacions, hi haurà molts errors, seran necessàries moltes retirades i passaran anys sense una resposta positiva a la propaganda de tal moviment. Però hi ha quelcom de nou en això? El moviment anarquista va necessitar prop de setanta anys arrelar a Espanya. Quasi un segle els va costar als revolucionaris russos alterar suficientment les condicions com per agitar el poble rus fins al punt d'estar preparats per derrocar l'autocràcia zarista.

      Un problema que tenim avui és que la gent vol resultats ràpids i immediats, és una de les principals malalties de la generació del boom. El renaixement dels seixanta, amb totes les seves generoses idees, es va esfondrar, en part, perquè els joves radicals demanaven gratificació immediata i èxits sensacionals. Si la gent avui pensa que la política és com una màquina expenedora, on poses una moneda i et surt un xiclet; si això és el que pensen, aleshores li recomanaria que tornessin a la seva vida privada. La gent ha d'estar preparada per ser forta, per tenir caràcter; ja que ella mateixa ha d'encarnar la cultura política del futur a la seva personalitat, per tal de crear un moviment que, algun dia, pugui canviar la societat perquè aquesta sigui llibertària, comunalista i política en el millor sentit de la paraula."

      (Murray Bookchin)

      Elimina
  25. hola, primer de tot felicitar-te per l'article, comparteixo molts dels teus punts de vista i de la teva anàlisi però crec que hi han alguns aspectes que no s'aguanten per enlloc; municipalisme si, parlamentarisme no???!!! en base a quins postulats pots defensar la participació en unes institucions del règim i no a d'altres? quina capacitat de transformació real de la societat es pot portar a terme desde un ajuntament ( la CUP te 4 alcaldies i la seva tasca, per molt que ells segurament voldrien fer molt més, es límita a 4 reformes en el àmbit de participació ciutadana, ecològia,etc). Parles del llibre de Janet Biehl sobre les teories de Murray Bookchin ( las políticas de la ecologia social: municipalismo libertario) doncs bé, si miras la part final del llibre veuras que hi ha un programa electoral basat en els punts que defensa Bookchin; programa electoral dels verdes de Burlington (Virginia). Totes sabem que canviar realment les coses desde les institucions de la "democràcia burguesa" es imposible, ara bé, fer servir la presència en aquestes en base a una estratègia clara pot donar els seus fruits a llarg termini, podem ajudar a crear conciència, fer arribar a molta gent alternatives reals a l'status quo vigent, i en aquest sentit ajudar també a construir la Revolució integral.

    ResponElimina
    Respostes
    1. Bones, company/a:

      Heus aquí una extracte del llibre de Janet Biehl que esmentes: “Si la historia, desde los tiempos antiguos hasta la actualidad, ha demostrado algo, es el hecho indiscutible de que el poder del Estado es corruptor: que una persona que asume un cargo en el Estado es, inevitablemente, tranformada por el propio cargo en una criatura del Estado, a pesar de sus intenciones idealistas”. (pag 136). En aquestes pàgines del llibre s'hi poden trobar alguns exemples d'aquest recurrent procés de degradació i algunes reflexions que l'expliquen.

      Cal notar que la concurrència municipal que proposen Murray Bookchin i Takis Fotopoulos és substancialment diferent del que està fent la CUP en l'àmbit municipal. La CUP no es proposa abolir la representació i les estructures estatals en favor d'una participació directa, efectiva i igualitària de la ciutadania en noves estructures assembleàries i confederals. La pràctica de la CUP consisteix senzillament en ser un partit d'esquerres que, com tants altres, participa als ajuntaments i al parlament per “dir la seva” a través de "representats". És per això que des dels plantejaments de la CUP resulta coherent formar part del Parlament, però no així des dels plantejaments de Revolució Integral.

      És important notar que la concurrència a les eleccions municipals com a part d'un moviment de Revolució Integral no tindria l'objectiu de gestionar l'ajuntament, sinó de abolir-lo tot transferint el seu poder a les assemblees populars. Aquesta radical transformacó és possible realitzar-la en l'àmbit local, però no en un àmbit supra-local com és el Parlament. Aquest queda molt més allunyat de la població i està molt més fermament controlat per, i relacionat amb, l'Estat. Primer cal abolir els ajuntaments en favor d'Assembles Populars i a través d'aquest procés es podrà arribar algun dia a abolir el Parlament en favor de Confederacions d'Assemblees Populars.

      En un estadi molt més avançat del moviment de Revolució Integral, un estadi en que ja haguem assolit algunes fites importants en la transició revolucionària en l'àmbit municipal, és a dir, en un moment en que molts pobles de Catalunya ja estiguin governats per assemblees populars realment democràtiques que formin part d'un moviment alliberador cap a un nou sistema d'organització social al que podem anomenar Democràcia Integral; en aquest estadi, sí que crec que seria possible i desitjable plantejar-nos una concurrència a les eleccions parlamentàries, però probablement amb l'únic propòsit de “buidar” el Parlament, és a dir, per deixar seients buits, tal com fan Escons en Blanc, però en el nostre cas tindria un significat ben diferent.

      M'alegro que t'hagi agradat l'article en general, company/a. T'agrairé si el pròxim cop que comentis firmes amb algun nom o nick per referir-nos a tu! ;)



      Elimina
  26. Bones Blai,

    Havia vist aquesta aportació teva però no la he pogut llegir fins avui. Intueixo que el que dius és el camí que cal seguir. El debat és summament enriquidor a l'ensems que corrobora la llunyania de l'aconseguiment de l'objectiu. Fa poc que conec la CIC i les EX i en una visita a AS una noia de la SHA em va explicar un dels principis de funcionament, que és que a les assemblees les decisions es prenen per consens. Em va costar de pair-ho. Després he llegit al web de la CIC que si no s'arriba al consens es replantegen les propostes fins que s'hi arriba. Ah! i que a cada assemblea, tot allò acordat en les anteriors és revocable. Uff! És molt fort però després de setmanes de debat intern ho he acabat incorporant. El procés pot ser lent, aparentment. Però els avantatges que comporta són incalculables. S'ha acabat amb les majories i minoris i amb la possibilitat de manipulació per a guanyar votacions! Primer aprenentatge!

    Em sap greu que ja sóc massa gran, 68 anys, però estic content d'haver conegut tot el que proposes i espero tenir la capacitat d'avançar personalment i col·lectiva en el procés de la "Integra revolucio", on ja m'he inscrit de fa algun temps.

    Sóc esperantista de fa molts anys. Fa una setmana he assistit uns dies a una estada esperantista (http://gresillon.org/spip.php?rubrique32) i abans d'anar-hi vaig comentar amb un membre del col·lectiu IR de fer-ne una presentació. Em va facilitar textos i jo vaig cercar més referències a la xarxa i potser va ser quan vaig trobar el teu article. També vaig trobar-ne un de Félix Rodrigo Mora, "Nuevos movimientos sociales: evolución y perspectivas
    En pos de una vía hacia la revolución integral" (http://es.scribd.com/doc/153939937/MOVSOC), traduït a l'esperanto per al congrés de finals de juliol a Madrid (http://www.nodo50.org/esperanto/NovajSociajMovadoj.htm) que em va anar molt bé per a preparar la meva presentació. La trobada era de famílies, amb avis pares i fills i la presentació va ser a les 22h. Hi van assistir una desena de persones i en el debat hi van participar la meitat. Va ser interessant, hi va haver opinions variades com en aquest debat, no tant gran però prou enriquidor.
    Per cert, acabo de veure un article en català signat per FRM: http://esfuerzoyservicio.blogspot.com.es/2013/08/diada-2013-la-revolucio-integral-es-el.html

    Ah! Per cert, sóc de la CUP, a la que em vaig adherir fa 2 o 3 anys perquè vaig asistir a una de les seves assemblees populars obertes i vaig quedar admirat de l'escola de democràcia que s'hi practicava. També vaig signar el manifest del PC i tota la família ens hem inscrit a la Via Catalana per la Independència. A partir d'ara hauré d'anar resolent les aparents contradiccions segons aquest debat. Ah! i em sembla que ningú ha parlat del Parlament ciutadà de la Itziar Gonzalez, oi?

    Salutacions i IR

    ResponElimina
    Respostes
    1. Bones Inro!

      M'alegro de conèixer-te i de rebre notícies de les teves aportacions al naixent procés de revolució integral. Les teves paraules denoten ganes de millorar radicalment la societat i de revisar i perfeccionar incessantment els teus plantejaments, de manera que em sembla que els teus 68 anys no estan resultant cap impediment per a que facis la teva contribució revolucionària, potser al contrari!

      Genial que s'estiguin teixint vincles entre l'esperanto i el concepte de revolució integral! Penso que una llengua franca universal és una eina important per a la creació d'una nova societat democràtica...

      Algun dia abordaré el tema del consens i de la votació en un article. Els meus amics del col·lectiu "Reflexions per a l'emancipació" fa un temps que estan preparant un text al respecte. És una qüestió important per a l'autoorganització democràtica i, al meu entendre, buscar el consens és desitjable en moltes ocasions, però és molt important no fer-ne un dogma... la presa de decisions per majoria resulta sovint el mètode més netament democràtic mentre pretendre assolir el consens molts cops resulta una quimera contraproduent, especialment quan es tracta de grans quantitats de persones i amb certa heterogeneïtat entre elles. Això ho argumentaré detalladament quan trobi el temps per fer l'article que et comento.

      M'alegro que l'article i el debat t'estiguin resultant estimulants, Inro! Salut i RI, company!

      Elimina
  27. M'he oblidat afegir que en la meva recerca per internet la data més antiga del concepte "Revolució integral" és de principis del segle XX http://it.wikiquote.org/wiki/Piero_Gobetti
    Piero Gobetti (1901–1926), giornalista e politico italiano, va escriure: “Il fascismo ... per combatterlo bisogna lavorare per una rivoluzione integrale, dell'economia come delle coscienze.” (Scritti attuali)

    ResponElimina
    Respostes
    1. Gràcies per compartir la troballa! També Volin va emprar el terme "Revolució Social Integral" en el seu llibre de principis del segle XX, "La revolución desconocida"...

      Elimina
  28. Fa pensar el teu escrit, Blai! Una reflexió que he anat gestant aquest vespre:

    Tal com dius... "l'Estat modern es va gestar durant el segles XV-XVII i es va imposar com a institució política fonamental arreu del món en les revolucions liberals dels segles XVIII i XIX. Des d'aleshores ... un aparell de dominació i de coerció professional que es va instaurar soscavant i desmantellant les institucions realment democràtiques de la societat popular tradicional, com ara el Consell Obert i el Comunal a la Península Ibèrica", quan d'aquí a 100 anys tinguem la RI, no pot passar que d'una manera o altra ens la desmantellin com van fer amb el Consell Obert? No serà per això que la Forcades diu que farem la revolució i la tornarem a fer?

    ResponElimina
    Respostes
    1. Certament, un cop consumada una Revolució Integral podria donar-se el cas que es revertís el procés d'alliberament a través d'un ressorgiment de les forces de las dominació. És una possibilitat, però penso que és molt poc probable ja que després d'haver aconseguir suprimir la dominació en tots els àmbits a través d'un lluita mundial, llarga, lúcida i àrdua, penso que els esser humans estarem efectivament preparats per defensar la nova societat envers de les tendències negatives que es puguin sorgir al seu sí... disposarem de moltes i poderosos institucions i d'assentats valors que reforçaran l'imaginari democràtic i vetllaran per a la preservació de la dinàmiques positives, mirant de neutralitzar ràpidament qualsevol brot de negativitat.

      La frase de la Forcades que esmentes em sembla que és retòrica vàcua que apunta en el sentit de desubstanciar el vocable Revolució.

      Elimina
    2. Una altra reflexió: el mateix que dius sobre el consens en el sentit de que "...és desitjable en moltes ocasions, però és molt important no fer-ne un dogma..." no pot ser aplicable també al tema de la Revolució Integral?

      Elimina
    3. La Revolució Integral és un objectiu certament difícil, però plenament factible i desitjable; el consens, en canvi, no és sempre factible ni desitjable, de manera que no hauria de constituir un objectiu per si mateix...

      Elimina
    4. L'autor ha eliminat aquest comentari.

      Elimina
    5. Segurament que tens raó, Blai. Jo encara no ho veig tan clar com tu. Ho he d'anar pensant. D'aquí a un mes, l'1. 2 i 3 de novembre, faré una altra presentació-debat en el 1r Congrès Occitan i 36au Congrès Catalan d'Esperanto (http://esperanto.cat/kongresoj/2013/index.php?llengua=1). Demanaré als d'integrarevolucio.net si algú del col·lectiu pot venir per a enriquir l'acte. Faré un esquema i te'l comentaré per a que em donis la teva opinió. Gràcies per respondre.

      Elimina
    6. Què bé que tornis a transmetre algunes nocions revolucionàries integrals als esperantistes! Gustosament em miraré l'esquema que em facis arribar i et comentaré alguna cosa si ho veig escaient, Inro.

      Elimina
    7. Sobre el consens he trobat això:
      http://en.wikipedia.org/wiki/The_Engineering_of_Consent
      http://en.wikipedia.org/wiki/Public_Opinion_(book)#The_Manufacture_of_Consent

      Elimina
    8. Gràcies per compartir els enllaços, Inro, resulten interessants. Tanmateix, no fan referència al consens com a mètode i objectiu dels processos de presa de decisions horitzontals, sinó com a mètode de manipulació a gran escala de la "opinió pública" a través d'estratagemes mediàtics; un "art" que les elits de tots els temps sempre han practicat, però que avui en dia està assolint cotes inaudites de desenvolupament...

      Elimina
    9. Per això els vaig posar, Blai, perquè quan els vaig trobar em va semblar entendre el que em deies "[...] el consens [...] no és sempre factible ni desitjable [...]". També va sortir a les converses amb en FRM a la Fira d'Alimentació i Salut.
      Pel que fa al congrés ja deus saber qui farà la presentació de la RI, oi? Per això no he fet cap esquema.

      Elimina
    10. Efectivament, ja sé qui farà la presentació, Inro! Ja explicareu com va... espero que molt bé!

      Elimina