08 de març 2015

És el feminisme la solució al sexisme?


Comunicat en la Diada de la Dona del 2015


PDF: per a llegir, descarregar o imprimir.

La història de la humanitat, en els darrers 5.000 anys almenys, ha generat i reproduït diverses dinàmiques psíquiques i institucions socials que comporten processos de destrucció, negació i degradació de la Vida. El sexisme n'és un cas important. Podem definir-lo com la tendència ideològica, psicològica i institucional envers la discriminació, la subjugació, l'enfrontament, el menyspreu, l'explotació o la dominació duts a terme per raons de sexe, és a dir, pel fet d'haver nascut home o dona.



Aquesta xacra mil·lenària perdura fins als nostres dies en diversos àmbits i indrets, causant perjudicis a molts homes i dones, infants i adults, famílies i pobles sencers. La visió segons la qual el sexe masculí ha adoptat gairebé sempre el paper de perpetrador i el sexe femení ha estat generalment la víctima del sexisme és un tòpic que, com tants altres, resulta ser una mitja veritat, en bona mesura enganyosa, desorientadora i problemàtica. Tant els homes com les dones han participat històricament en la reproducció i perpetuació del sexisme, així com en els esforços per a la seva supressió i superació, tal com es pot apercebre a través de l'observació de diverses evidències històriques. I, tal com veurem més endavant, tant els homes com les dones han sofert el sexisme a través dels seus múltiples perjudicis.

Aprofitant l'avinentesa de la Diada de la Dona, m'agradaria suscitar la qüestió de si el feminisme, com a concepte, paraula i tendència, constitueix la millor solució per a superar i deixar enrere el problema del sexisme. És sabut que existeixen diverses corrents que empren el terme “feminisme” per a autodefinir-se i que entre elles hi ha diferències discursives, ideològiques i estratègiques importants. Tanmateix, no és menys cert que existeixen alguns trets característics comuns en la immensa majoria de tendències que s'autoproclamen feministes; el més evident d'ells, naturalment, és l'ús de la pròpia paraula. Per això, s'escau primerament la qüestió: què significa i implica aquesta paraula, “feminisme”?

Així com l'ecologisme consisteix en posar el focus d'atenció en els ecosistemes, l'humanisme en la condició humana, l'anarquisme en l'abolició de la dominació i el socialisme en la socialització dels mitjans de producció, la paraula feminisme fa referència a la tendència a posar el sexe femení en el centre d'atenció per a articular el pensament i l'acció en la seva defensa i promoció. El sexe femení, s'argüeix, està i ha estat notòriament més perjudicat i oprimit pel sexisme que no pas el masculí i, per tant, aquell és necessàriament el protagonista i principal beneficiari de la lluita contra el sexisme. Al meu entendre la primera d'aquestes tesis és matisable i la segona és qüestionable. Però tant si les acceptem com si les qüestionem i matisem, s'escau que ens fem la pregunta: posar un sexe en el focus d'atenció, centrant-se en la seva defensa i promoció, és realment la millor via per a superar el sexisme? Per descomptat, no convé ignorar les realitats històriques; tanmateix, per actuar en el present i per a superar les misèries del passat, ¿s'escau mantenir un cert ressentiment històric?

Per a respondre a aquestes qüestions podem fixar-nos en alguns resultats que està tenint el feminisme avui dominant. Avui és la Diada de la Dona, una efemèride que, en si mateixa, podem considerar ben positiva. Tanmateix, aquesta diada està essent fortament promoguda per institucions del sistema establert, mentre que, en canvi, la Diada de l'Home (19 de novembre) gairebé ningú la coneix ni celebra. Potser la masculinitat no mereix ser reconeguda i celebrada igual que la feminitat? Potser hem de generar un moviment masculinista a tal efecte? D'altra banda, per obra del feminisme dominant, als territoris de l'Estat espanyol, moltíssimes persones estan sofrint les nefastes conseqüències d'una legislació (la Llei Integral de Violència de Gènere) que es va implementar a l'any 2004 presentant-se com a “progressista” però que, en realitat, entre d'altres despropòsits, conculca descaradament els postulats més elementals i els requeriments més importants de la jurisprudència, com són la presumpció d'innocència i la igualtat de les persones davant la llei, tot instaurant una legislació discriminatòria, amenaçadora i agressiva contra el sexe masculí. Així mateix, s'està posant moltíssima més atenció pública en la violència que reben les dones en el marc de les relacions sexo-afectives que no pas l'anàloga que sofreixen els homes, o els nens i nenes en àmbits familiars, o les persones en l'àmbit laboral. Per obra del feminisme dominant, en fi, assistim a una creixent tendència al biaix i al reduccionisme en virtut dels quals s'interpreten com si fossin merament “qüestions de gènere” diversos fenòmens (com ara la desconfiança, la gelosia, el maltractament, etc. en les relacions sexoafectives) que són causats per una multiplicitat de factors diversos i que, en no poques ocasions, el sexisme o bé no hi és present o bé no n'és el factor més profund i determinant.

És clar que certs plantejaments i tendències anomenats feministes han fet aportacions positives en els darrers segles. Tanmateix, si volem lluitar efectivament contra el sexisme, hem de començar per a ser capaços de qüestionar-ho i renovar-ho tot, intentant ser conscients de les equivocacions, les insuficiències, els enganyatalls i les confusions que ens obstaculitzen i ens desvien en el camí vers les nostres fites. Al meu entendre, això implica necessàriament fer una crítica del feminisme, una crítica en el sentit més positiu i genuí del terme, a saber: discernir i distingir, amb bona voluntat, allò vàlid i encertat d'allò errat i enganyós. Per a ser completa i contextualitzada, aquesta crítica ha d'estar emmarcada en una crítica més general i fonamental a la Civilització avui dominant i ha d'anar acompanyada igualment d'una crítica anàloga d'altres plantejaments que, talment com el feminisme, en principi pretenen millorar la situació, però tanmateix, sovint incorren en equivocacions importants que condueixen a resultats insatisfactoris o fins i tot contraproduents. Convé que copsem i reconeguem el bo i millor que podem trobar en l'anarquisme, el socialisme, el decreixentisme, l'humanisme, l'ecologisme... i naturalment, en el feminisme; però també hem de ser capaços de superar tots aquests plantejaments per tal d'assolir un enfocament més integral i integrador, més potent i depurat, per així situar-nos en les millors condicions per a dur a terme les revolucions integrals veritablement positives que tan necessitem durant el segle XXI.

En aquest sentit, em sembla que una part important de la solució per a neutralitzar el sexisme consisteix en apostar per la paraula, el concepte i la tendència de l'anti-sexisme, al qual, formulat en positiu, podem anomenar cooperació entre els sexes o igualitarisme sexual. Avui en dia ja hi ha un bon nombre de persones que, per raons similars a les que estic adduint, estan a favor de la cooperació entre els sexes i en contra del feminisme. També hi ha un bon nombre de persones que actualment empren la paraula “feminisme” per autodefinir-se o bé mostren certa simpatia per ella però que, tanmateix, en el fons i en realitat, allò que estan tractant de sostenir és un plantejament i una actuació anti-sexista. Són persones que volen una veritable igualtat de respecte entre homes i dones, i, per tant, advoquen per abolir tota mena de discriminació, enfrontament o dominació per raons de sexe, però tanmateix, no creuen que sigui escaient focalitzar l'atenció en la defensa o promoció d'un sol sexe sinó més aviat en la igualtat (sense confondre-la amb la homogeneïtat...) entre les persones en general i entre el sexes en particular. Al meu entendre, els companys/es anti-sexistes que s'adscriuen a la paraula feminisme generalment ho fan com a resultat d'adoptar la tendència discursiva tradicional i hegemònica en aquests afers, sense haver-se aturat a analitzar-la detalladament i a qüestionar-la profundament. Tanmateix, si ho analitzem detalladament i ho qüestionem profundament, podem adonar-nos que l'ús del vocable “feminisme” està fent un flac favor als plantejaments i actuacions anti-sexistes. “Feminisme” és una paraula insuficientment adequada i fortament equívoca per a significar que volem superar qualsevol forma de sexisme: el vocable comporta la idea de promocionar i defensar només a les dones i no implica necessàriament una oposició a tot tipus de sexisme, com en el cas de la paraula “antisexisme”.

Convé palesar, en aquest sentit, que el sexe masculí no solament ha estat perpetrador, sinó també víctima del sexisme al llarg de la història. No només pel fet que l'anomenada “guerra de sexes” resulta nociva per a totes les persones. No només pel fet que adoptar posicions de dominació resulta embrutidor i que els homes han estat obligats històricament, per la força de la llei estatal, a exercir la dominació envers les dones (veure, per exemple, el Codi Civil espanyol de 1889). L'home també ha estat víctima del sexisme pel fet que ha estat forçat pels Estats a participar en les guerres i els serveis militars, és a dir, en conflagracions aberrants, injustes i sanguinàries, calvaris de matança, destrucció, tortura i reclusió, una de les experiències més traumàtiques, alienants, degradants i penoses per les que pot passar l'ésser humà i que el sexe femení ha tingut generalment el privilegi d'eludir. Malauradament, aquests fets històrics de colossal importància qualitativa i quantitativa (es compten per desenes de milions els homes morts, mutilats o greument traumatitzats en les guerres només del segle XX) són generalment obviats pels moviments feministes. I no és d'estranyar, ja que la pròpia naturalesa del feminisme com a concepte i com a tendència, per definició, indueix a fixar-se només en la defensa i promoció del sexe femení, de manera que fàcilment s'oblida que l'home també ha estat i és víctima del sexisme de diverses maneres, i que el sexe femení també ha participat i participa en la seva perpetuació.

Afortunadament, avui en dia, malgrat l'atordidora pressió que exerceix el feminisme dominant promogut per les institucions del sistema establert, i potser en part precisament per a ella, un bon nombre de persones ens estem adonant d'alguns dels elements negatius inherents al feminisme dominant i ens estem oposant a bona part de les seves tesis ideològiques i mesures polítiques. És el cas, per exemple, del lloc web “Dones contra el feminisme”, una iniciativa que dóna visibilitat a dones de diverses tendències ideològiques i de diversos llocs del món que volen manifestar públicament el seu desacord amb el feminisme tal com s'entén i es desenvolupa generalment en l'actualitat. Són dones anti-sexistes, però no feministes. Aquesta era també la posició d'una destacada líder de la revolució espanyola de 1936, Federica Montseny: “Propagar un feminisme és fomentar un masculinisme, és crear una lluita immoral i absurda entre els dos sexes, que cap llei natural tolerarà”.



Hem d'abordar aquestes i altres discussions terminològiques, discursives i ideològiques amb tot l'assossec i la parsimònia que puguem, amb la màxima obertura de ment i de cor, amb la mínima voluntat de bel·ligerància i provocació... Només així podrem trobar les millors maneres d'operar juntes totes les persones que volem veritablement superar el sexisme, o, si més no, les maneres de comprendre'ns mútuament i respectar-nos perfectament.

Gràcies a la cooperació històrica entre homes i dones, i gràcies a l'encontre sexual entre ells, existim tu i jo, benvolgut/da lector/a, i la Vida humana en general. És una obvietat important que és bo recordar i reflexionar. Celebrem, així doncs, especialment en la Diada de la Dona, la vessant femenina de la humanitat! Però no oblidem mai que les dones i els homes estem cridats a complementar-nos, a estimar-nos, a respectar-nos. Assimilem tant com puguem el fet que tots els éssers humans formem part de la Vida, que tots som Vida, i que la Vida floreix gràcies a l'Amor, la Cooperació, la Comunió, l'Autonomia i la Veritat, de manera que convé que parem la màxima atenció en observar aquests principis cardinals en totes les relacions, incloent, naturalment, les relacions entre els sexes.

El problema del sexisme no està aïllat del conjunt dels problemes contemporanis; està estretament imbricat amb la tendència general de la Civilització actual, a saber: la tendència envers la negació, la degradació i la destrucció de la Vida. La fi del sexisme només és possible a través de la fi de la Civilització Antivital (capitalista, estatista, ecocida, egoista, etc.) avui establerta. I viceversa, l'adveniment d'una nova Civilització Provital, una civilització en favor de la Vida, només és possible a través de la superació del sexisme en totes les seves formes, cosa que requereix del sorgiment i la proliferació d'una nova cultura de l'entesa, la comprensió, el respecte, la gratitud, la solidaritat i l'empatia entre totes les persones i, particularment, entre els dos sexes.

Blai Dalmau
8 de març del 2015





ENLLAÇOS

Reflexions de Tania Galvez, amb una perspectiva anti-sexista però no feminista.

Reflexions de Prado Esteban, amb una perspectiva anti-sexista i anti-feminista.

Reflexions des d'una perspectiva antisexista i feminista.

Declaracions de dones en desacord amb el feminisme i en favor de la igualtat entre sexes.

Eco-comunitat per a la pau i la sanció de l'amor entre els sexes.

Naixent paradigma per a Vitalitzar la Vida i Canviar la Civilització al segle XXI.







8 comentaris:

  1. Gràcies Blai,
    aqui un blog que en el seu darrer article es posiciona en termes similars:http://lasinterferencias.blogspot.com.es/

    Feminismo

    Cuando digo que no soy feminista (aunque tampoco pienso etiquetarme como "anti feminista") es por esta clase de visiones parciales de la realidad totalmente obsoletas. Hay que tener una visión mucho más amplia de los fenómenos, muchísimo más global de lo que yo misma acabo de reseñar aquí. Ese es el reto.

    El feminismo como COSMOVISIÓN está obsoleto (quizás siempre lo estuvo...) porque es parcial por definición. Los cambios de paradigma van en dirección opuesta: tener en cuenta cómo la parte se relaciona con el todo y las otras partes, lo holístico, lo biocultural, lo ecosistémico, lo integrador, como se dan las influencias mutuas entre los fenómenos, las conexiones entre las disciplinas que antes eran compartimentos estancos, relaciones que antes no se habían tenido en cuenta, la búsqueda de la verdad con el mínimo de autoengaños y teorías previas... Eso como cosmovisión. El feminismo como IDEOLOGÍA solamente se mantiene a base de subvención y apoyo institucional (desde el ámbito local a la ONU). Apenas existe feminismo autónomo y el que existe repite los mensajes del otro. Y sí, ha habido multitud de mujeres en la historia que no eran feministas, ni se definían como tales, y luchaban por la emancipación del género humano (otras también por el equilibrio con la Naturaleza y otras especies), mujeres del pueblo que denunciaban y luchaban contra las injusticias sociales ejercidas por determinadas minorías despóticas e ilustradas y por superarse a sí mismas. Eso no quita que haya pensadoras feministas que estén diciendo o hayan escrito o hayan luchado por temas muy interesantes, necesarios y rescatables para el momento actual. Desgraciadamente las feministas con una visión más amplia del mundo son una ínfima minoría, en mi opinión. Ojalá cambie la situación.

    El feminismo tiene que ser valiente y dejar de moverse en la indefinición de los conceptos. Por ejemplo, la propia idea de feminismo o la de "violencia de género" es definida de formas muy diferentes según la fuente que se consulte. Pero si además comparamos lo que se supone que es el feminismo con lo que defienden en la práctica y acción concreta muchas personas que se autodefinen como feministas daría para escribir un libro completo (por ejemplo, no hay nada más desigual que la Ley Integral de Violencia de Género y sin embargo son una minoría aislada y marginada de feministas las únicas que se oponen a ella por este motivo).

    Para cambiar el mundo primero hay que intentar comprenderlo. Para comprenderlo, hay que observarlo. ¿Puedes conocer el mundo a través de un catalejo anclado en un punto fijo que enfoca solamente a otro punto fijo y te impide ver el conjunto y otros puntos de vista?

    Si lo que pretende el feminismo es terminar con el patriarcado, jamás lo conseguirá con la parcialidad, porque el patriarcado, el capitalismo, el Estado, la dominación, el poder, se ejercen de forma total y con una visión global. ¿Cómo vamos a luchar contra un sistema que SÍ TIENE esa visión global de la que nosotros carecemos desde lo fragmentado?

    El feminismo no puede pretender acabar con la violencia que sufren las mujeres sin afrontar y comprender el origen de las violencias de todo tipo, y sobre todo las que ejercen las propias mujeres en el patriarcado, tanto en el patriarcado tradicional como en el actual.

    Por eso, si yo fuera feminista, lucharía contra los mayores talones de Aquiles de este movimiento: su parcialidad corporativista, su silenciación de las violencias ejercidas por mujeres hacia todo tipo de personas dentro del patriarcado y su falta de autonomía frente a las instituciones de poder.

    Reconozco que es un tema complejo y polémico pero he querido aportar mi grano de arena, quizás equivocado, quizás acertado, a un debate que considero imprescindible y que tiene derivas biopolíticas al más alto nivel. Pero eso es harina de otro costal, o de otro post...

    Gràcies per l'article,
    Laia

    ResponElimina
  2. Me ha gustado mucho el artículo, sobretodo el tono que has utilizado. Creo que hace falta en este tipo de debates en los que, muchas veces, por culpa de un tono más agresivo, se desvía la atención de lo que es verdaderamente importante.

    Ayer estuve hablando con una amiga sobre el artículo y sobretodo de si los movimiento feministas deberían de llamarse feministas y me pasó este artículo: ¿Por qué el Feminismo sí debe llamarse Feminismo?

    http://especialistaenigualdad.blogspot.com.es/2014/06/por-que-el-feminismo-si-debe-llamarse.html?m=1

    No es que este de acuerdo, simplemente es por enriquecer el debate.

    Un abrazo!

    ResponElimina
  3. Gràcies per les aportacions i comentaris, Laia i Ibai!

    Coincideixo notablement amb les reflexions de la Tania...

    És bo saber que t'ha agradat el to i que estàs utilitzant el comunicat per a suscitar converses sobre aquest tema, Ibai.

    El company Hugo ha fet una rèplica del comunicat, tot exposant una visió força similar a la del feminisme dominant, i he començat a respondre a alguns dels seus arguments. Ho podeu trobar al seu bloc: http://losmonostambiencuran.blogspot.com.es/2015/03/es-el-anti-sexismo-la-solucion-al.html

    Salut!

    Blai

    ResponElimina
  4. http://projecteella.org/comprovat-un-cop-mes-als-masclistes-els-incomoda-el-feminisme/

    ResponElimina
  5. "ESTAMOS CANSADAS de tanto neofeminismo y somos politicamente incorrectas frente al feminismo hegemónico (léase político-institucional y democrático) y frente al discurso antipatriarcal de los ámbitos (podemos llamarlo guetto político) en los que nos movemos:

    • ESTAMOS CANSADAS de las feministas que recurren a la continua victimización para ser escuchadas y piden soluciones y protección al "Papá Estado" y de aquellas que, desde una postura “anti-sistema”, reducen su respuesta al lloriqueo victimista, excluyendo de la lucha a una de las partes también oprimida por el sistema patriarcal.
    • ESTAMOS CANSADAS de que el izquierdismo se apodere de nuestras luchas reduciendo nuestras ansias de libertad a quejas y reivindicaciones.
    • ESTAMOS CANSADAS de la recuperación de los discursos feministas para fines muy distintos como son el acceso al poder de muchas mujeres para convertirse en explotadoras y responsables de nuestra miseria.
    • ESTAMOS CANSADAS de todas esas feministas que, en cuanto se sienten atacadas o alguien les plantea la necesidad de un replanteamiento de sus propuestas se agarran al clavo ardiendo del “antifeminismo”, el “patriarcales”, “machistas”.
    • ESTAMOS CANSADAS de escuchar de feministas que tenemos que enfrentarnos a los hombres por ser hombres. La lucha antipatriarcal en el guetto se ha entendido como un enfrentamiento contra los hombres en sí y no contra el patriarcado como realidad opresiva para unos y otras. Nosotras no creemos que todo lo masculino sea malo por serlo: tan jodido nos parece el modelo de hombre patriarcal como el de mujer patriarcal.
    • ESTAMOS CANSADAS de la falsa oposición del feminismo político e institucional y también de la falsa oposición al sistema que se lleva a cabo desde el ámbito alternativo, oposición basada fundamentalmente en el folklrosimo de fiestas y conciertos.

    ResponElimina
  6. • ESTAMOS CANSADAS de que nos llamen “mujeres-macho” por compartir nuestra lucha con los hombres.
    • ESTAMOS CANSADAS de que por hablar de cosas que conciernen a ambos sexos y ser mujeres se nos tache de defender a los hombres o alimentar su ego, protegerles… de ser “maternalistas”: No somos ni pretendemos ser madres de nadie que no sean nuestros hijos y nos enorgullece cuidar a nuestra gente, decirles que nos sentimos bien a su lado y que cuentan con nosotras para lo que necesiten.
    • ESTAMOS CANSADAS de que el capital nos obligue a abandonar a nuestros hijos en guarderías y escuelas.
    • ESTAMOS CANSADAS de dobles jornadas y otros apaños que sólo benefician al mercado.
    • ESTAMOS CANSADAS de que se reduzca el discurso antipatriarcal a un enfrentamiento contra los hombres en sí y no contra el patriarcado como realidad opresiva para unos y otras.
    • ESTAMOS CANSADAS de la esencia femenina (que por cierto, todavía no la hemos encontrado). Tenemos diferencias pero no son "esencias" y queremos que esas diferencias nos unan y no nos excluyan.
    • ESTAMOS CANSADAS de que se abuse del abuso y cualquier ofensa o agresión contra una mujer se califique inmediatamente de agresión machista.
    • ESTAMOS CANSADAS de que todo lo “malo” se considere “masculino” y todo lo “masculino” tenga que parecernos malo.
    • ESTAMOS CANSADAS de la reducción que hacen muchas feministas de los hombres y lo masculino al pene. El coito y el pene se han visto satanizados y no todas las mujeres (ni todas las feministas) lo vemos así.
    • ESTAMOS CANSADAS de que las mismas que dejaron claro que cuando una mujer dice “NO” quiere decir “NO” nos nieguen la posibilidad de decir “SI”: sí, nos gusta el sexo, sí nos divierten los juegos de seducción, sí disfrutamos de las relaciones heterosexuales, sí deseamos a algunos hombres y sí nos atraen sus penes…
    • ESTAMOS CANSADAS del nuevo rol de victima inocente a la que hay que proteger a toda costa del malvado macho que este nuevo feminismo, aliado con el Estado, nos atribuye a todas las mujeres.

    Queremos construir espacios donde nuestras diferencias no se sitúen ni por encima ni por debajo de nadie. Queremos compartir con los hombres nuestras luchas y nuestra vida. Sin exclusión ni victimismos, queremos plantear una nueva situación en la que nosotras junto con nuestros compañeros seamos capaces de superar toda la mierda del discurso hembrista y sexista de ciertos sectores feministas."

    http://www.alasbarricadas.org/forums/viewtopic.php?f=10&t=57489

    ResponElimina
  7. Blai: 1) no se trata de resentimento histórico , se trata de hacer visible lo que , a lo largo de la historia , ha sido invisible: el Patriarcado.
    2) yo no llamaría Feminismo dominante a lo que es, simplemente , feminismo institucional, que yo no suscribo , obviamente .
    3)En la voluminosa bibliografia feminista , ya se habla del papel de la victima como algo a superar porque ser victima es ponernos en un lugar en el hemos de ser de nuevo rescatadas , por los hombres , o por el Estado y si reflexionamos sobre ello enseguida nos damos cuenta de que no queremos eso , hemos llegado sin ayuda a esas conclusiones , no nos estás descubriendo nada .Muchas de nosotras ya hemos criticado hasta hartarnos el Feminismo institucional , que nos quiere someter , de nuevo ,por este método
    la critica fundamental a la civilización de la que hablas , yo la llamo critica al Patriarcado , .
    el Patriarcado es el paradigma a abolir, y lo que surgiría es un mundo sin guerra , sin violencia estructural, sin Familia Sagrada , sin busqueda de la media naranja , sin dicotomias tipo Orden contra Caos, y el restablecimiento del concepto de continuum
    (Jean Liedloff)
    Hay mucha blibiografía sobre el binomio sexo /genero . te aconsejo que leas algo de eso , porque el debate ha dado mucho se sí .
    Prado Esteban , Aunque pueda estar de acuerdo en algunos de sus postulados , me parece que hace análisis de brocha gorda , y a veces me parece anticuadísma cuando habla de "lo femenino" y otras veces le huelo un tufillo hasta misógino... , esa es mi opinión. lo siento porque tu recoges algunos de sus argumentos erroneos...
    y para terminar : la palabra Feminismo ( o mas bien Feminismos) me gusta y creo , y te lo digo con aprecio, que los chicos , en eso debríais ser más resptuosos , aprender a escucharnos,(cosa que históricamente habeís hecho bien poquito , la verdad, ,) antes de decirnos como hemos de autodefinirnos o como debemos superar superar esto o lo otro .llevamos mucho camino recorrido nos hemos buscado y hemos encontrado que esa palabra que no te gusta tiene mil matices enriquecedores para la lucha contra lo tu llamas givilización dominte y yo llamo patriarcado . cuando lo consigamos , si lo hacemos , juntos , ya no tendremos que llamarnos de ninguna manera , porque no hará falta .
    Cecilia

    ResponElimina
    Respostes
    1. perdona las erratas . no encontraba las gafas ...

      Elimina